Aprovecho que estoy cargando el portátil acompañado del crack Nacho Corredor para escribir 4 tonterias a destacar de l'XIè Congrés del PSC.

-Twitter está funcionando bastante bien. Diversas personas están comentando el minuto a minuto.

-Jordi Hereu ha sido elegido presidente del Congreso ("a la búlgara" lógicamente). En un momento en el que su gobierno se ve altamente cuestionado y las encuestas le dan la derrota el Partido le brinda este protaganismo (no es una crítica, me parece genial).

-Se agradecen las aportaciones iniciales y externas a los delegados. Han hablado de la UGT, de CpC, de CCOO, de EUiA, de ICV, de ERC... Destacar dos cosas: Los aplausos a Obiols y Borrell cuando Coscubiela ha críticado la directiva de la vergüenza, Y el comportamiento de los delegados socialistas, respetando, agradeciendo y aplaudiendo las aportaciones de los miembros de otros partidos de izquierda (recuerdan los abucheos a Iceta en el Congreso de ERC?).

En estos momentos todas las federaciones están valorando el informe de gestión que ha presentado Montilla.

Esta noche intentaré escribir algo más decente y personal.

Però la culpa la té la debilitat del sistema: analitzant en clau catalana, tant ICV com ERC, almenys tal com avui els coneixem, són productes típics d'un sistema polític com l'espanyol que permet el creixement de partits marginals que degeneren en immenses quotes de poder, que fins i tot els permeten bloquejar polítiques d'Estat, marcant paquet tal com va fer ERC amb aquella declaració de principis de Carod, la de "tenim la clau". Vaig tenir l'oportunitat de conversar amb un polític socialista de Galícia que, off the record, em va confessar que governar amb BNG també era dormir amb l'enemic, i és evident que és això i molt més, donats els trists espectacles dels quals som testimonis dia a dia, com ara el debat inventat de la immersió lingüística, problemàtica artificial que ja no és monopoli exclusiu dels catalanistes sinó que també ara és l'arma llancívola de galleguistes i nacionalistes bascs. Qualsevol que tingui un mica de visió sap que després d'aquests programes d'immersió lingüística només hi haurà uns perjudicats: els infants, sempre que no puguin anar, com els fills de Montilla, a escolaritzar-se a una escola alemanya Aquests nens, que demà seran adults, seran els que, estudiant castellà com una llengua estrangera, tindran faltes d'ortografia i problemes de redacció i de comprensió en l'única llengua comuna del país i oficial en vint països més, gràcies a la fanfarronada d'ERC, que, amb la complicitat d'ICV i del PSC, bloquegen l'aplicació de la tercera hora (¡setmanal!) de castellà a l'escola.
El mateix que passa amb les absurdes iniciatives dels verds a favor de les caríssimes i ineficients energies renovables contra la més barata i segura energia nuclear. Qui tingui un alt poder adquisitiu, com algun d'aquests polítics ecologistes, no tindrà problemes a pagar el que calgui per tenir més aires condicionats, neveres i tot terrenys. Els de l'empobrida classe mitja són els que haurien de veure disminuïda la seva qualitat de vida per seguir els dictats d'aquests perdedors de la guerra freda, avui metamorfosats en fonamentalistes mediambientals. Serviran les manifestacions de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, sobre el fet que s'hauria d'obrir el debat nuclear o els xantatges parlamentaris dels ecologistes pesaran més?

N'és la realpolitik en el seu aspecte més fosc: cadires, poder i salaris milionaris en contraposició amb els drets i el futur de milions de persones. En temps present, estem acostumats als innombrables actes demagògics de l'administració Zapatero (els últims: les picades d'ullet als immigrants d'esquena a Europa), però hi ha molts altres gestos en els quals poden endevinar-se les marques del nerviosisme que genera la pressió d'aquells als quals se'ls ha promès massa, com única manera d'arribar al poder. ¿Per què, si no, l'andalús president de la Generalitat, José Montilla, critica el manifest per la defensa del dret a l'ús del castellà en termes propis d'un independentista català? ¿Serà per què la clau del seu Govern encara està en mans dels seus socis d'ERC?
És necessari un pacte d'Estat entre els dos grans partits més els dos més representatius dels autonòmics, CiU i PNB, de cara a establir les bases de polítiques serioses i de llarga durada, no permetent així que per les estranyes aritmètiques del sistema d'Hondt, un Govern autonòmic o el Govern nacional tingui les mans lligades per partits marginals. En aquest sentit, veig el sistema electoral francès o el nord-americà gairebé ideals, ja que han aconseguit establir uns mínims de seny a la pragmàtica política, dut finalment a la pràctica quotidiana la màxima de Jacques Rueff: "Sigueu liberals o sigueu socialistes, però no sigueu mentiders".

En concreto, el diputado Herrera habla de "símbolos pre-constitucionales", pero haciendo sólo referencia a "la Cruz de Borgoña (distintivo utilizado por los requetés) y el yugo y las cinco flechas (distintivo de la Falange Española)". Lo que dice es, sin ningún género de duda, cierto. El Aspa (más correcto que cruz) de Borgoña se utiliza por los requetés (organización paramilitar carlista) y el yugo y las flechas fueron emblema en la dictadura. Sin embargo, convendría destacar algunas cosillas. A saber (dos puntos):

1) Si se habla de símbolos pre-constitucionales en el Escudo Real ha de hablarse de todos. Porque tan pre-constitucional es el Aspa de Borgoña como el león de León, el castillo de Castilla o las cadenas de Aragón.

2) El Aspa de Borgoña es una representación de la Cruz de San Andrés. Dicha representación lleva presente en diferentes símbolos y banderas de nuestro país desde el siglo XVI, cuando Felipe "el Hermoso" casó -qué antiguo suena eso, ¿no? Mejor 'contrajo matrimonio'- con Juana "la Loca", ya que era el símbolo de la casa de la madre de este: María de Borgoña. Ese aspa, además, forma parte de las actuales banderas de Florida o Alabama en los Estados Unidos, de Valdivia en Chile, de Burundi, Ámsterdam (por triplicado), Tenerife, Logroño, Vitoria, Escocia (y, por ende, de la del Reino Unido) o de la mismísima ikurriña. Con lo cual, lo menos relevante de ese símbolo es, precisamente, que lo hubiera utilizado el Tercer Batallón de Navarra durante la Primera Guerra Carlista. A quien no se fíe le remito a cualquier enciclopedia para verificarlo. O incluso a una obra de arte: La Rendición de Breda -también conocida como 'Las Lanzas'- de Velázquez, en la que puede verse la bandera del Tercio de Spínola, consistente en un ajedrezado en azul y blanco con el aspa roja.

3) El yugo y las flechas tienen su origen bastante antes. Las flechas, símbolo de la guerra, provienen de La Eneida de Virgilio (atención: siglo I a.C.) y el yugo de Las Geórgicas, obra del mismo autor que versaba -nunca mejor dicho- sobre las labores agrarias. Pero fueron los Reyes Católicos los que, en el momento de unión de sus reinos respectivos, decidieron adoptar ambos símbolos. Hablamos de un escudo de 1492. Cierto es que el franquismo decidió adoptar esos símbolos -pero, ojo, juntos y no separados, como en el Escudo Real-, lo cual no quiere decir que fueran símbolos franquistas (¿existía la creación -no La Creación- en el franquismo?).

El diputado Herrera debería conocer la historia de su país antes de proponer inciativas absurdas que no conducen a ninguna parte. Si él y su grupo parlamentario (o sea, él y Llamazares) pretenden la retirada de determinados símbolos de un escudo -en el que, por otro lado, no creen-, que lo propongan. Estupendo. Pero que no nos vengan con mentiras. La historia de España va mucho más allá del último siglo, aunque al señor Herrera le pese.

P.D.: la historia de la tricolor (la de la II República Española, ni siquiera de la primera) también merece una explicación aparte, pero casi mejor lo dejamos para otro post, ;)

Eliminar de la toma de posesión de cargos públicos crucifijos y Biblias.

Si, según y como proclama la constitución española de 1979 el carácter del Estado Español (no confundir con España o los Españoles, que puede ser lo que quieran) es "aconfesional", aunque no "laico", como siempre se encarga de recordad el PP, uno no entiende que pintan estos artefactos en semejante ceremonia pública (en los dos sentidos).

Y es que la propuesta, si puede calificarse de algo, es de timorata y de moderada.

Ni se habla de separación efectiva Iglesia Estado, ni de curas castrenses, ni de procesiones con funcionarios, ni de subvenciones millonarias, ni de fiestas nacionales, ni de la asignatura de religión en la educación pública, ni de concordato... ni siquiera de quemar conventos, amortizar bien de una vez o expulsar a la compañía de Jesús.

Pues bien, esta propuesta tan cabal y lógica sólo fue votada por IU, ICV y BNG.

El PP, por boca de Eugenio Nasarre, CiU por boca de Jordi Xuclá y supongo que el resto de grupos (UPyD, Nafarroa Bai, ERC si no recuerdo mal) han dicho que la toma de posesión "no necesita modificación".

Aitor Esteban (PNV) también ha acabado apoyando los signos católicos. No esperaba otra cosa del nacionalismo clerical por excelencia. Eso si, se ha envuelto de un radicalismo, si me permiten la expresión, pequeñoburgués. Negando la mayor: que hubiera tomas de posesión. Pero a la hora de la verdad, no ha apoyado la medida. Previsible.

La posición del PSOE, era también esperable. El PSOE confunde ser moderado con ser meapilas, sigue asustado del poder que exhibe la Iglesia (léase Derecha) y sigue creyendo que el apaciguamiento frenará a la Iglesia, o al menos le hará ganar algo de tiempo.

Ellos sabrán, pero cría Obispos...

Lo más divertido del tema es como se ha justificado Ramón Jáuregui: Dice que en el decreto que regula estos temas "no hay ninguna referencia a una señal o a un símbolo religioso".

Toma ya, así que, una de dos, o estamos ante un fenómeno paranormal, donde todos vemos Biblias y crucifijos donde no los hay (y además se filman y fotografían) o "alguien" puede aderezar estas ceremonias con los objetos que quiera; por ejemplo podríamos ver en la siguiente ceremonia a un ministro jurando (o prometiendo) sobre "el código da Vinci" o el libro de recetas de la Simone Ortega, que es más patrio.

¿Cómo nos deja esto? Pues no ya en una situación preconstitucional (1979) o predemocrática (1939) sino ya en una situación preilustrada (1812); osea... ¡Sí! ¡En 1808! ahora, todos juntos ¡¡Vivan las cadenas!!

El patetismo de los que se opusieron a la medida, que no dieron un solo argumento, es inmenso. La España Nacional-Catolica Decimonónica se resiste a desaparecer ¿O es que esta resurgiendo?

España está llena de gente que sabe de todo. Y esto es una verdad como un puño a la que creo que ya me he referido en alguna ocasión.

Sin embargo, existe un determinado gremio que va más allá. Un gremio que es mucho más que omnisciente. Un gremio que traspasa fronteras y en el que las mentes de sus miembros están hechas de otra materia distinta a la del resto de humanos. Ese gremio es... el de los miembros, militantes, simpatizantes y votantes del Partido Popular. ¿Y por qué son más que omniscientes?, se preguntará el intrigado lector. Muy sencillo: la mente de un miembro, militante, simpatizante o votante del Partido Popular (desde este momento MMSVPP) no sólo sabe de todo y utiliza su criterio para decidir las cosas que le importan a él -o ella- y las que no, sino que también es capaz de saber lo que les tiene que importar al resto de mortales.

En general, este tipo de comportamientos pueden identificarse cuando otra persona -no MMSVPP, por supuesto- hace públicos sus intereses. Por ejemplo: supongamos que un votante socialista dice un buen día en el bar que le parece muy bien el nombramiento de una mujer como cabeza del Ministerio de Defensa. Sin perder un segundo, el MMSVPP dirá que qué tontería es esa y que, además, eso sólo le interesa a él. Que a "los españoles" eso no les interesa. Prueben, amigos, prueben. Ya les aviso que ahora se encuentran en la fase no-existe-nada-más-que-la-economía. Sea cual sea el tema que se saque nunca interesará, porque lo que realmente "interesa a los españoles" es la economía, esto es, lo que ellos quieren que interese.

Ayer mismo lo vivió en sus carnes el pobre Llamazares. IU e ICV presentaron una iniciativa para la retirada de los símbolos religiosos de los actos de toma de posesión de los cargos públicos. No voy a entrar a valorar a fondo la medida porque no es lo que toca, aunque no puede estar más cargada de razón. Pero a lo que íbamos: ¿cuál fue la respuesta del diputado del PP de turno? Pues que no era del agrado de su partido debatir temas como estos ante "los desafíos" que este país se tiene entre manos. Vamos, que no interesa.

En el PP todavía no se han dado cuenta de que hay tiempo para todo. De que pueden tomarse medidas contra la crisis económica y, en el mismo período -¡oh! ¡Dios! ¿Eso puede hacerse?-, aprobar otro tipo de normas. Como esta, por ejemplo. Porque en el Partido Popular no se han dado cuenta todavía de que el resto -los no MMSVPP- también pensamos y tenemos nuestro propio criterio. Porque a mí, señores del PP, al igual que a muchos millones de españoles, nadie me dice qué es lo que me tiene que importar y lo que no.

El que dice que es comunista y viste de Armani también es hipócrita, como también lo es el que dice ser socialdemócrata, es el máximo responsable de un Gobierno autonómico, defiende el sistema educativo que dirige y lleva a sus hijos a un colegio privado. También es hipócrita decir que eres de izquierdas y tener una visión liberal de la educación.

Sin embargo, no es hipócrita ser presidente de un Gobierno, ser socialdemócrata y llevar a tus hijas a un colegio público. Tampoco es hipócrita ser ministra de un Gobierno, ser socialdemócrata, y que tu hija nazca en un hospital también público. Ser de izquierdas no es fácil. Ser hipócrita, sí.

En canvi, Espanya es va dedicar a batre rècords com el de blat de moro genèticament modificat conreat a Espanya el 2007, amb xifres que poden arribar a les 70.000 ha (segons estimacions per falta de dades oficials clares), que suposaria una quantitat propera al 20% del total de la producció nacional de blat de moro (352.000 ha), i d’un 60% en el cas de Catalunya.

El Govern Espanyol es va passar tota la legislatura recolzant la introducció de noves varietats de transgènics (per exemple: blat de moro RW 59122 (Herculex), 1507xNK603 i NK603xMON810) quan els estudis revelaven senyals de toxicitat que suposa un gran risc per la biodiversitat i per la salut, perquè en aquests moments cap autoritat científica pot garantir quins efectes tenen els organismes transgènics sobre la biodiversitat i els consumidors.

A més, aquest elevat risc de contaminació impossibilita la coexistència a l’aire liure de cultius convencionals i ecològics amb cultius d’organismes genèticament modificats (OGM) i, per tant, qualsevol intent seriòs cap a una agricultura més sostenible.

Com recorda avui Raül Romeva al seu post “Biocultura i Som lo que sembrem”, des d’ICV venim treballant per derogar les autoritzacions de les varietats de cultius transgènics aprovats fins ara, paralizant els processos d’aprovació, com a pas previ per declarar tot l’estat espanyol territori lliure de transgènics.

Segons Romeva, “anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a 'ritme de cargol'. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes vegades he llegit a aquest i d'altres mitjans que això de proposar una Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades m'he trobat sol, en debats amb col.legues d'altres formacions polítiques, de totes, defensant aquesta idea.”

"En el marc de la definició del que ha de ser el projecte d'infraestructures de Catalunya és importantíssim que es tingui en compte que la prioritat europea ara mateix no és l'ampliació de les hectàrees de regadius, sinó la modernització i la millora dels sistema de regadius actuals, sobretot per augmentar-ne l'eficiència", ha assenyalat Romeva en roda de premsa.

L'eurodiputat també ha advertit -com recull la resposta de la comissària Fischer Boel- que qualsevol subvenció europea que s'aprovi només es destinarà "exclusiva i sobretot" a la millora dels regadius i no per a la seva ampliació.

Precisament, la setmana passada el conseller d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat, Joaquim Llena, va anunciar que en els pròxims cinc, sis, set anys, Catalunya remodelarà "gairebé tots els regadius", i els farà més moderns i, a més s'evitarà que perdin aigua.

D'altra banda, Romeva també ha anunciat que la CE demanarà a Espanya tots els informes "pertinents" per analitzar si s'han produït vulneracions de les directives europees en relació amb el traçat de l'AVE a l'altura de Catalunya, en el tram entre les poblacions de Vilademuls i Borrassà.

Tot això després que l'eurodiputat presentés una altra pregunta a la CE a petició de la Plataforma en defensa del territori de Girona, que va respondre el comissari de Medi Ambient, Estavros Dimas.

"En cas que es detecti alguna infracció de la legislació comunicativa sobre impacte mediambiental -assenyala la resposta del comissari-, (la CE) adoptarà totes les mesures necessàries per garantir l'aplicació correcta del dret comunitari sobre medi ambient en aquest cas".

"Estem en un marc que és l'europeu, i hi ha unes dinàmiques i unes lògiques que cal respectar perquè, a més, són les més avançades des del punt de vista mediambiental", ha afegit Romeva.

Font: Europa Press

Les possibilitats amb què es treballa d’entrada són quatre: a) fixar algun tipus d’impost que en gravi el consum, com ha fet Irlanda; b) retornar al consumidor el cost de la bossa de plàstic que no s’endugui, com és el cas dels supermercats del grup català Bon Preu; c) prohibir-ne la distribució gratuïta i, per tant, fer pagar al consumidor el cost de la bossa de plàstic que agafi (mesura anunciada per Londres), i d) prohibir totalment la distribució de bosses de plàstic a tots els comerços (el cas de la Xina).

Cal recordar que les bosses de plàstic suposen aproximadament el 2% dels residus municipals que es produeixen a Catalunya. Segons un estudi encarregat per l’Agència de Residus de Catalunya al final de 2006, l’estimació de consum a Catalunya és de 10 milions de bosses setmanals. Entre els seus impactes destaca el consum de recursos i d’energia, i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i suposen un impacte visual en el medi ambient i un perill per a la fauna quan s’abandonen incontroladament. D’altra banda, han esdevingut símbol del consum indiscriminat.

+ informació

El lunes publicaré una entrevista a Joan Herrera, diputado de ICV en el Congreso.

No es pot dir no a la MAT i formar part d'un govern que la recolza. No es pot dir no a l'Estatut i no abandonar inmediatament totes les conselleries. No es pot dir no als transvasaments i acceptar totes les mesures que faran possible la interconnexió de l'Ebre amb la xarxa de suministrament de Barcelona. No es pot. I no val demanar que es desmuntin un parell de quilòmetres de canonada quan passi l'emergència (Saura), o assegurar que no es tracta d'un transavasament i sí d'una captació temporal d'aigua (el govern en bloc). Això a banda de les indecisions i els canvis de parer que hem hagut de patir durant els últims dies; sembla que no tinguin ni idea de res, que tot és fum i res més. A mi tot això em preocupa especialment per la imatge que està donant la Generalitat com a govern i Catalunya com a país. El President Pujol va parlar ahir de desprestigi, en una entrevista a RAC1. I és veritat: aquest ridícul se suma a molts d'altres que hem anat acumulant des del 2003: entrevista de Carod amb ETA, no a l'Estatut d'un partit membre d'un govern que el recolza, foto de turistes amb corona d'espines inclosa a un país molt sensible amb els símbols,...

No sé vosaltres, però jo començo a estar fins els nasos de tot això. Sobretot perquè considero que estem perdent una oportunitat molt important per aconseguir un avenç nacional significatiu del nostre país, només possible amb una seriositat que no existeix. ERC, que havia de ser el partit que ens guiés, està perdent credibilitat cada dia que passa; ara es diuen Esquerra i mantenen com a President un senyor que, entre moltes d'altres coses, no creu en els drets històrics de Catalunya. I, mentrestant, juguen a la gesticulació: són corresponsables de decisions que provoquen protestes ciutadanes i, alhora, volen posar-se al capdavant d'aquestes protestes. Cada dia que passa, s'embruten més les mans. És per aquest motiu que crec que la direcció d'ERC hauria de ser completament nova: el sabó no pot amb segons quines taques i, en aquest punt, val més la pena que vingui algú amb unes mans netes de debó... Al final resultarà que la solució és la Casa Gran d'en Mas...

Pel que fa a la reunió d’ahir, Guillot ha valorat positivament les exigències que va posar sobre la taula el Govern de la Generalitat i el Departament de Medi Ambient al Govern de l’Estat per tal de condicionar la proposta de transvasar aigua de l’Ebre. “La concreció del cabal del riu, la doble autorització per part dels dos governs per poder utilitzar l’aigua provinent de l’Ebre, o la proposta de modernització dels regadius del Delta de l'Ebre són condicions necessàries per garantir que aquest transvasament és temporal”, ha sentenciat Guillot alhora que ha destacat que “seguim insistint que calen mesures com el desmuntatge d’una part de la canonada que evidenciïn la temporalitat i la reversibilitat del projecte”. 

En aquest sentit Guillot ha volgut destacar que “el mini-transvasament de l’Ebre només ha estat motivat per la sequera severa que pateix Catalunya i que posa en risc l’abastament d'aigua de boca a Barcelona i l'àrea metropolitana a partir de l'octubre i fins que entrin en funcionament la dessalinitzadora del El Prat”. 

El secretari general ha volgut deixar molt clar que “són mesures que no posen en risc el cabal del riu Ebre ja que estem parlant dels excedents d’aigua i la compra de drets”. “Una mesura com aquesta és del tot temporal i només està justificada per una situació d'emergència, no es pot entendre com un gir de les polítiques del Govern com a transvasistes”, ha remarcat. .

Per tot això, Guillot ha afirmar que “si el dia després de resolta l'emergència es segueix portant aigua cap a Barcelona i la seva àrea metropolitana, ICV marxarà del Govern ja que mai avalarem polítiques transvasistes”. 

Finalment, per Guillot, “la resolució d'aquesta crisis pot representar un punt de partida per la creació del banc d'aigües de Catalunya i avançar en la nova cultura de l’aigua” i ha demanat al Govern “un major esforç en les polítiques territorials així com el restabliment de les compensacions necessàries a l'esforç que estan fent davant d'aquesta crisi amb la situació excepcionalitat que duu es terme des de fa molts anys la conca de Ter”. 

El contingut de la moció és el següent:

"1. L’Ajuntament de Lleida manifesta la seva adhesió a la “Declaració del Segre” signada el 31 de març a la Diputació de Lleida per representats de totes les administracions locals de les Terres de Lleida.

2. L’Ajuntament de Lleida manifesta de nou el seu suport als principis continguts en el “Compromís per Lleida”, que de fet és el compromís per Catalunya, de forma especial, amb la necessitat de que el Govern de la Generalitat posi en marxa polítiques estructurals de l’aigua i polítiques d’equilibri territorial.

3. L’Ajuntament de Lleida manifesta el seu ferm compromís de ser solidaris en una conjuntura excepcional, com la que es pot plantejar en termes de la disponibilitat d’aigua de boca a l’àrea de Barcelona. Així, en cas de donar-se aquesta situació d’emergència recolzarà al Govern de la Generalitat en la seva obligació de garantir l’abastiment d’aigua de boca, utilitzant en aquesta conjuntura excepcional i d’una forma acotada en el temps, els recursos hídrics del conjunt de Catalunya, amb la màxima informació i amb el màxim diàleg possible amb el territori."

---

Què diu la Declaració del Segre? El text el trobaràs aquí. Però en tot cas, els acords són els següents:

1- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que escolti i tingui en compte l’opinió dels representants del territori abans de tirar endavant qualsevol projecte de transvasament.

2- Instar al Govern de la Generalitat de Catalunya que deixi sense efecte el punt de captació projectat actualment a la capçalera del riu Segre, d’acord amb l’informe tècnic encarregat per la Diputació de Lleida i que prengui en consideració altres alternatives per donar solució a l’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona.

3- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsi un Pacte Nacional de l’Aigua amb totes les institucions i els agents socials i econòmics afectats.

4- Instar a la Conselleria de Medi Ambient, d’acord amb l’oferiment del conseller Francesc Baltasar, en la reunió mantinguda amb data 31 de març de 2008 a la Diputació de Lleida, la constitució d’una Comissio de Seguiment integrada per representants del territori (amb representació de totes les comarques afectades), de la Diputació de Lleida, de la pròpia Conselleria i de la Universitat de Lleida.

5- Acordar que les conclusions de la Comissió siguin vinculants a l’hora d’adoptar qualsevol decisió.

--- 

Què és el Compromís per Lleida? És un decàleg, impulsat pels mateixos promotors del denominat Manifest de Vallbona (que el mes de maig del 2004 ja va demanar una gestió sostenible del canal Segarra-Garrigues), en què es reclama un gran pacte per fer les obres pendents i el foment dels sectors agroalimentaris i econòmics lleidatans. El document vol establir les bases per a un gran pacte de progrés de les comarques lleidatanes i fer reflexionar sobre la situació actual i el futur de les Terres de Ponent.

Els vots d'Unitat serviren per ben poca cosa, per no dir per res. Vaig ser una defensora d'Unitat malgrat els problemes que havien sorgit des d'un principi i malgrat la presència d'UM. Pensava que la candidatura tenia possibilitats de fer uns bons resultats. Malauradament no va ser així i els retrets varen venir el mateix dia 9 de març a vespre.

Unitat, però, no va ser l'únic resultat decebedor de la nit. Esquerra també en va quedar tocada, per tant, el regust amarg de la derrota em venia per partida doble.

Ara se'ns presenta l'oportunitat de fer que el resultat patètic d'Unitat i el fracàs d'Esquerra tenguin, així i tot, una recompensa pel nacionalisme (i per l'independentisme) i formar un grup parlamentari amb ICV i IU. És cert que IU tampoc és la millor opció per formar grup parlamenari, ja que un dels motius pels quals no entraren dins la coalició nacionalista va ser precisament la negativa d'Unitat davant la demanda d'IU de poder comptar amb els vots obtinguts per formar, precisament, grup parlamentari (tal com va passar a les eleccions del 2004 amb els vots de Progressistes). Tot i aquestes desavinence, és important tenir l'opció en compte, ja que, repetesc, pot ser favorable.

La sorpresa ve d'UM, que ha sortit a dir que s'hi nega, que no ho vol de cap manera. Jo no ho entenc de cap manera! UM ha resultat que va restar vots entre els nacionalistes i que els seus, que en teoria també ho són, no votaren Unitat! I això és una qüestió empírica. És per això que ara no haurien de deixar perdre l'oportunitat que la gent d'Esquerra -que no serà problema, lògicament- i d'ICV (i IU) assumeixin el programa d'Unitat i es comprometin a ser la nostra veu- que no seran els diputats elegits tant pel PSOE com pel PP- i que vetllin pels interessos de les Balears.

UM ha de reflexionar i veure que d'aquesta manera, talvegada, aconseguim quelcom més per les Balears. No és una qüestió de cadires sinó d'emergència nacional.

Els populars ens volen exterminar, però almenys ho diuen. Ens volen fer mal i tenen unes polítiques clares per aconseguir-ho, però ho diuen. Quan algú és un cabró, es valora com a mínim que no sigui un hipòcrita i que vagi de cara... Però no... Les esquerres catalanes prefereixen donar-nos unes quantes cullarades de cinisme... Que si cultura de l'aigua, que si difusors per a les aixetes, que si "regui les plantes amb l'aigua de la dutxa que deixa rajar mentre assoleix la temperatura desitjada"... I mentrestant una canonada perdent milers d'hectolitres a Badalona, gent fent negoci amb el líquid element per a omplir piscines i... proposta de "captació temporal" de l'aigua del riu Segre. Transvasament. Es diu així, Baltasar.

Les crítiques de dirigents d'ICV no s'han fet esperar, com acostuma a passar en aquest partit: volen fer veure que la cosa no va amb ells. Però són part integrant del govern i són corresponsables de la decisió. Si no la volen, que marxin. Dimissió de tothom i eleccions. Funciona així, companys... Ara bé, com tot això és gesticulació... Res, seguiu fent el palangana (concepte inclòs al diccionari corrosiu del bloc satíric Cimera Extraordinària).

PS: Per cert, deixem de desviar l'atenció amb el tema de Bono com a President del Congrés!!! A mi m'és igual, sincerament... Perquè el que s'ha de buscar és que el President del govern espanyol ens tracti com mereixem... Ara, el PSC ja diu que l'extraordinària victòria del 9M a Catalunya ha estat virtut d'en ZP... De nou amb els pantalons baixats, eh?

Cal demanar responsabilitats. Sí, però a tots i a cadascú la que li correspon.

Si us plau, prou de demagògies i més valentia. Estem on estem i tenim la realitat que tenim: una sequera extrema que amenaça amb deixar sense aigua de boca milions de persones. Què hem de fer? Demagògia? Electoralisme? Enfrontar mig país amb l'altre? O ser solidaris?

Pensem-hi!

Aquests dies, els corresponsals de SalóRosa hem anat prenent nota de la forma de vestir dels nostres diputats, i quan escrivim diputats volem dir els diputats masculins. Ha estat una setmana intensa de comissions i això ens ha permès estudiar amb detall els diputats que han anat desfilant per les passarel·les del Parlament. Com vesteixen els homes de la Pàtria?. Estan a l'alçada de la seva dignitat?.

Convergent. El diputat Cortefiel

El diputat convergent és el més elegant del Parlament, la qual cosa tampoc és massa significativa. És un diputat que no arrisca massa: vestit amb tons grisos i cendra, tall clàssic de dos botons, camisa blau cel i corbata discreta i ensopida, amb un trist nus americà. Podrien ser els comerciants d'una empresa d'electrodomèstics. Aquests dies s'han incrementat el número de diputats convergents sense corbata; algú els hi hauria d'explicar que l'absència de corbata només es justifica amb colls londoner, spread o italià, però no amb les turndown i encara menys amb un coll americà, que és el que predomina. I, si us plau, mai es treguin la jaqueta quan estan en una comissió. Donem de menjar apart al diputat Oriol Pujol i l'elegantíssim Fernández Teixidor.

Socialista. El diputat escuraxemeneies

El diputat que sembla que s'avergonyeixi de la seva condició de diputat. Què podem dir?. Americanes de pana amb pantalons de fil, jeans (caldria una sanció parlamentària per presentar-se al Parlament amb jeans), camises per fora, desaparició sistemàtica de la corbata, combinació jersei - jaqueta, americanes obertes mostrant pantalons sense cinturó, corbates indescriptibles i, atenció, un diputat amb més medalles que un mariscal de camp. La majoria semblen miners gal·lesos vestits per anar a missa de diumenge. El més trist és el joc de colors, especialment la combinació camisa - jaqueta, que és sempre equivocada, com ara una jaqueta camell amb una camisa vi i una corbata verda. Aquesta setmana ens ha agradat el diputat Paladella.

Esquerra. El diputat Massimo Dutti

El diputat d'Esquerra és adicte a les marques Inditex. Zara, Massimo Dutti i alguna camisa Pull and Bear. És un diputat que associa la modernitat al vestit amb botonatge molt alt, freqüentment amb colors terra, camisa de color càlid i corbata igualment càlida. Si els ajuntem a tots estaríem davant d'un casament de penal a La Canonja o a Sant Adrià del Besòs. Ens hem adonat de les dificultats dels diputats d'Esquerra per tal de combinar les sabates amb el vestit, de manera que un dels representants d'aquest grup portava un vestit negre de pana (amb una visible capa de caspa a les espatlles) i unes sabates marrons, que no han estat llustrades d'ençà que van sortir de la botiga. No els hem vist aquests dies, però destaquem l'elegància d'en Ridao i en Puigcercós, sense que això s'hagi d'interpretar com una lectura política.

Popular. L'home Pantuflo Zapatilla

Els representants del Partit Popular no deixen cap marge a la sorpresa, ja que vesteixen com el que són. Vestit fosc, camisa blanca, corbata blava i sabates negres. L'uniforme s'apropa molt al prototipus convergent, però amb un plus de sobrietat. Alguna corbata seven-fold, tab collar a les camises, i sabates de punta sempre llustrades. El pitjor són els bessons daurats que llueixen alguns diputats. I és que el principal defecte dels diputats populars és la seva estètica conservadora, de manera que ens els imaginem a casa amb batí de seda i sabatilles Castañer, com en Pantuflo Zapatilla. Ens agrada l'atreviment d'en Rafa López, qui comparteix amb el socialista Antoni Comín l'intent d'incorporar una estètica jove al Parlament.

Ecosocialista. El diputat sostenible

Hi ha pocs diputats ecosocialistes i a més tenen estils relativament diferents. En general, comparteixen el perfil estètic dels socialistes: mal vestits, massa pana, corbates que semblen els badalls d'una campana i unes sabates de mercat de diumenge. Hi ha dos diferències significatives respecte dels diputats del grup socialista. La primera és que sempre utilitzen una o dues talles més de les que precisen. Hem de dir que són diputats força panxuts, però haurien de compensar el perimètre de la cintura amb les mànigues i les espatlles, uns retocs que no passaran dels 50 euros. La segona és que utilitzen sempre els mateixos models (alguns des de fa uns quants anys), suposem que per a practicar els principis sostenibles. Només destaca en Postigo, que porta amb una certa elegància el seu estil deixat.

Ciutadans. El diputat funcionari

Només són tres i aquests dies els hem vist poc. La seva estètica és més aviat discreta, grisa, un xic funcionarial, castellana, un punt casposa.

Dedicarem altres articles a parlar de les ulleres, dels pentinats, dels perfums i farem un monogràfic sobre mitjons. Avui, els redactors de SalóRosa hem arribat a dos conclusions. La primera és que el nivell mig estètic del Parlament no està a l'alçada de la dignitat de la institució. La segona és que les aparences no enganyen. Tothom és com sembla, o sembla el que és.

Personalment ni comparteixo, ni recolzo el que es pretén fer, de la manera que es vol fer. No pot ser. Lleida necessita el seu moment. Catalunya s'ha de reequilibrar.

"Després de desenes de desmentiments, veritats a mitges i conats de confusió (El Periódico)", com molts, em sento enganyat i, per tant, el meu compromís serà la lluita per evitar-ho o, com a mínim, fer-ho, veritablement, reversible i amb data de caducitat clara i concreta. Tal i com el mateix "conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, ha assegurat que la possible captació d'aigua del riu Segre per l'àrea metropolitana de Barcelona només es farà de forma temporal i amb condicions (diari Avui)". És més, la captació d'aigua del Segre per a Barcelona serà, segons el titular de Medi Ambient, "temporal" i es desmuntarà "tan bon punt acabi la situació d'excepcionalitat a la conca del Ter-Llobregat o quan entri en funcionament la dessalinitzadora del Prat, previsiblement la primavera del 2009" (El Periódico). Per tant, a complir! I davant el possible transvasament del Segre, negociació amb el territori, com ja expressava el Manifest de Vallbona i, posteriorment, el Compromís per Lleida. Ara toca recuperar credibilitat, obrir debat i prendre mesures sobre el creixement insostenible de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i, en aquest sentit, reequilibrar el territori. 

Finalment, de nou, dos pots interessants sobre el tema (tots dos reflexen l'entrevista a Ramon Folch): el primer, de nou, de Raül Romeva, "Més sobre l'aigua: Ramon Folch també dóna pistes importants (entrevista a El Punt, 23 de març de 2008)", i de Jordi Solé, "La demagògia de l'aigua".