"No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente"... Con estas palabras empieza El capitán Alatriste, la historia de un soldado veterano de los tercios de Flandes que malvive como espadachín a sueldo en el Madrid del siglo XVII. Sus aventuras peligrosas y apasionantes nos sumergen sin aliento en las intrigas de la Corte de una España corrupta y en decadencia, las emboscadas en callejones oscuros entre el brillo de dos aceros, las tabernas donde Francisco de Quevedo compone sonetos entre pendencias y botellas de vino, o los corrales de comedias donde las representaciones de Lope de Vega terminan a cuchilladas. Todo ello de la mano de personajes entrañables o fascinantes: el joven Íñigo Balboa, el implacable inquisidor fray Emilio Bocanegra, el peligroso asesino Gualterio Malatesta, o el diabólico secretario del rey, Luis de Alquézar. Acción, historia y aventura se dan cita en estas páginas inolvidables.

Todas las novelas sobre el capitán Alatriste

Bipa no cree en los cuentos de hadas. No le interesa lo que pueda haber más allá de las Cuevas donde habita su gente. Pero cuando su amigo Aer, fascinado por la leyenda de la mítica Emperatriz, parte en un viaje hacia una muerte segura, Bipa irá a buscarlo, arriesgando su propia vida en un mundo de hielo bañado por la luz de la estrella azul, persiguiendo algo que puede no ser más que una quimera. ¿Existe de veras el Reino Etéreo? ¿Existe algo más allá de la confortable seguridad de las Cuevas? ¿O, por el contrario, no hay más que frío, muerte y oscuridad?

Página de la escritora

Lee gratis el primer capítulo

Entrevista a Laura Gallego a -5ºC.

Podéis también visitar esta página: http://amediavoz.com/gonzalez.htm

http://users.ipfw.edu/jehle/poesia/coplaspo.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Coplas_por_la_muerte_de_su_padre

En el siglo de la ilustración se produjo el nacimiento del moderno espíritu científico.

En el inicio del siglo la guerra de sucesiones o la revolución francesa son marcos históricos que ocupan la escena política de la ilustración.

En el contexto socioeconómico se producen también fuertes cambios como el auge de la agricultura que permitiría el incremento de la población o bien la modernización del comercio por el sector burgués con la creación de Sociedades Económicas de Amigos del País.

Culturalmente el analfabetismo de la población y la distancia de las universidades con la ciencia actual fue combatida por los llamados novatores[1] con la proclamación de la razón como fundamento de la ciencia, la experiencia como método y la utilidad como finalidad.

Como factores fundamentales del siglo XVIII son también la aparición de la prensa literaria y científica y del periodismo crítico.

Tendencias literarias

El siglo XVIII no es homogéneo por lo que asume varias etapas:

Al inicio del siglo se verifica un periodo de transición donde se mantuvo la literatura barroca.

Con el desarrollo del siglo surge el periodo del Clasicismo que estuvo caracterizado por el desarrollo del ensayo y por una visión sensualista. En esta época Feijoo aportó las ideas ilustradas, a las que se unió el interés por el deleite y la vuelta al modelo clásico (en la poesía se despertó un in espíritu frívolo, asociado al rococó).

En los últimos años del siglo se intensificaron las preocupaciones sociales y la libertad pasó a un primer plano, aquí surge el prerromanticismo, una literatura filosófica que pretendía captar al lector con recursos que apelaban a la sensibilidad.

En el siglo XVIII fue de importante relevancia los aspectos de los criterios estéticos debatidos en las tertulias y academias que condujeron al incremento de la calidad artística.

Los textos teóricos sobre literatura como la “Poética” de Ignacio de Luzán en este siglo criticaban las obras barrocas en sus vertientes lírica (el exceso gongorino) y teatral (la ruptura de las tres unidades). El autor propone la vuelta a los modelos clásicos:

El la lírica se habían de conjugar proporción y simetría para lograr una belleza armónica y equilibrada. En el teatro se debía establecer el criterio didáctico; por ello, en la obra, la virtud tenía que ser premiada, y los vicios, castigados.

El ensayo ilustrado

En el siglo XVIII el término ensayo aun no se hallaba bien definido por lo que en esta época asumió diferentes formas, algunos siguieron la técnica epistolar, otros prefirieron la autobiografía, o las memorias, por veces se optó por algo más objetivo como el informe otras por el libro de viajes.

El ensayo en sus más diversas formas se convirtió en el género predilecto para la divulgación de los principios de la ilustración.

Los ensayos de Feijoo

Como una de las principales figuras del ensayo de la ilustración, Feijoo intentó educar al vulgo (el pueblo).

Con uno estilo sencillo y simples intentó demonstrar la falsedad de las supersticiones y de ciertas creencias populares, haciendo uso de la argumentación racional, Feijoo creía en la necesidad de combatir a los errores culturales. En lo que se refiere a la iglesia, censuró conductas individuales de ostentación y lujo, en lo institucional rechazó la oposición a las novedades intelectuales que se hacían en nombre de una pretendida defensa de la fe.

Su tarea formativa se encuentra reflejada en las siguientes obras ensayísticas: “Teatro crítico universal” donde el autor aborda problemas relacionados con la ciencia y la realidad de la época y la obra “Cartas eruditas y curiosas” donde persigue el mismo objetivo, el de combatir los errores admitidos por la mayoría.

Cadalso y las Cartas marruecas

Con la publicación post mortem de su obra ensayística, José Cadalso es otra de las figuras más destacadas de la ilustración.

Preocupado con los aspectos culturales como la educación, sus textos tratan sobre todo, de las costumbres de los españoles (su forma de vestir, la ociosidad de los nobles,…). Criticó el abandono por parte de los trabajadores, de los oficios de sus padres, causa, según él, de la decadencia de la industria. Criticó a la nobleza por su falta de interés en una formación adecuada para servir la nación.

Su obra más destacada, las “Cartas Marruecas” asume una forma epistolar donde tres personajes intercambian cartas, que permiten al autor demonstrar la realidad española desde varios puntos de vista (visión desde fuera, visión desde dentro y visión generalizadora). Cadalso imita el nombre de la obra de Montesquieu, “Cartas persas”, como él autor francés, Cadalso introdujo la mirada externa y el exotismo, representados por Marruecos, pero añadió la mirada interna con un personaje nacional.

Los textos de Cadalso se caracterizan por la presencia de ciertos elementos subjetivos y de narraciones que funcionan como ejemplos de situaciones.

Jovellanos y el ensayo ilustrado

Notable personaje de la ilustración Jovellanos, por sus avanzadas ideas reformistas, sintió la pesada intolerancia de los sectores sociales más conservadores.

A diferencia de Feijoo sus textos ensayísticos tenían como destinatarios a los grupos dirigentes y no al pueblo, dichos ensayos, proponían medidas reformistas como solución a algunos de los principales problemas de la sociedad de la época: la agricultura, el problema de Asturias,…

Además Jovellanos demostró gran interés por temas relacionados con la educación, defendió la formación humanística para los científicos, abogaba aun el aprendizaje de idiomas para posibilitar acceso al conocimiento desarrollado fuera de España.

Las obras que mejor reflejan las preocupaciones sociales del autor son: el Informe sobre la Ley Agraria y Memoria sobre espectáculos y diversiones públicas.

Defensor de un estilo sencillo, criticó la literatura barroca considerándola extravagante, la sencillez y una gran claridad caracterizan el estilo de sus ensayos. La intención expositivo-argumentativa de sus obras, dependiendo del tema tratado, obligaba por veces al autor a usar un lenguaje técnico.

Es visible en algunas obras de Jovellanos, como las cartas o las descripciones, una cierta subjetividad que anticipa muchas veces al romanticismo.

La poesía en el siglo XVIII

En la poesía dieciochesca se observan diferentes tendencias: el sensualismo de la poesía rococó, la finalidad social y didáctica de la poesía ilustrada y el sentimentalismo melancólico de la poesía prerromántica.

Poesía Rococó

Esta forma extrema del barroco cuyo máximo representante fue Juan M. Valdés desarrolla los temas del amor y la belleza femenina.

La manifestación más característica de esta tendencia es la anacreóntica donde se destaca la presencia de elementos sensuales: junto al amor, se ensalzan otros placeres como la fiesta, el vino o el galanteo.

Poesía ilustrada

Como todas las otras manifestaciones literarias, para los ilustrados, la poesía debería perseguir el objetivo de instruir, de educar.

Las principales tendencias líricas de la época estaban divididas entre dos temáticas: la poesía social, centrada en la crítica de aspectos sociales y la poesía didáctica, que inspirada en las fábulas de Esopo y La Fontaine era una poesía de fácil comprensión y que tenía por objetivo formar al lector en las buenas costumbres.

En España, los fabulistas más destacados fueron, Iriarte y Samaniego.

Una de las variantes de la poesía social fue la poesía satírica, donde se destacan las sátiras de Jovellanos, que criticaban aspectos como el desorden sexual de las mujeres nobles y en general la conducta de la nobleza.

Poesía prerromántica

Con el transcurrir del siglo se fue despertando un interés por la sensibilidad y la expresión de sentimientos, anticipaciones del romanticismo. En esta línea Jovellanos con la epístola Jovino a sus amigos de Sevilla, manifiesta su dolor por abandonar la ciudad, las imágenes de este momento se convirtieron en un motivo repetido por Valdés y Larra.

Aquest avorriment del lector és reconegut per la crítica, si més no a la crítica apareguda al suplement Llibres de El Periódico signada per Domingo Ródenas de Moya, qui escriu:

Segon: que les seves novel·les incorren en una mena d'autocomplaença de la dicció que pot avorrir el lector, sobretot quan s'estanca en amplificacions supèrflues, un pecat estètic que s'absol per compte de les virtuts avantdites.

Virtuts aquestes, segons el crític, que són

l'excel·lència en l'ús de l'idioma, la versatilitat de les seves veus, la barreja d'anècdota i reflexió, la profunditat de l'escrutini de la ment humana.

Més endavant assenyala com a «demèrits» que la història que ens explica

no s'hauria vist menyscabada per ocupar menys pàgines, cosa que, al contrari, hauria ajudat al propòsit de l'autor.

Tot això, però, sempre segons la tesi del crític, es pot perdonar per les moltes virtuts que té la novel·la, que són, breument, la història que ens explica i la motivació d'aquesta història. Ho he entès malament o ens està dient que perquè una novel·la sigui bona només cal una història bona i una motivació per escriure-la? I l'estil, l'ús de la llengua, que no avorreixi, no hi tenen res a veure? És clar que la crítica va encapçalada per una frase que ja fa pensar que no serà pas una crítica negativa:

una certa crítica sol afirmar que Pombo és Pombo, com si això situés les seves novel·les en un lloc a part on no arriben els criteris usuals de valoració.

Doncs no: la novel·la és avorrida, malgrat les idees i reflexions interessant que conté —que en té, tot s'ha de dir.

La simplificació en què vaig incórrer i de què parlava al començament d'aquesta nota afecta sobretot l'argument, que és molt més complex del que vaig dir. Partint de la tesi que no hi ha una única manera de viure l'homosexualitat, Pombo descriu l'evolució de diversos personatges homosexuals, units per graus diferents d'amistat, afecte o dependència, que representen maneres diverses de viure l'homosexualitat. Posa èmfasi en com la viuen dos dels personatges, Javier Salazar i Paco Allende, que representen

dos modos radicales de vivir la experiència amorosa homoeròtica masculino. Uno de ellos es válido: el otro, inválido.

I encara que diu que deixa al lector la decisió de quin dels dos models és acceptable, la mateixa descripció que dóna dels personatges sembla apuntar cap a una direcció determinada: mentre que Javier Salazar apareix com un personatge egoista i manipulador que de seguida es fa antipàtic al lector, Paco Allende és presentat de manera que pot guanyar-se més fàcilment la simpatia del lector.

Simpatia que el lector, si més no aquest lector, no ha estat capaç de sentir en cap moment pel narrador, pedant i carregós, de la història.

Pombo, Álvaro. Contra natura. Barcelona: Anagrama, 2005. 561 p. ISBN 84-339-7126-3.

Ródenas de Moya, Domingo. «Obra bé i alegra-te'n». Llibres [Barcelona] (9 febrer 2006), p. vii. Suplement d'El Periódico de Catalunya.

Technorati tags: llibres, Álvaro Pombo, Contra Natura

Arribo més d'esma que per interès a la pàgina 310 del llibre i ensopego amb una frase del narrador que fa que m'aturi, bufi com un gat i prengui nota:

que el lector, que no es Dios, sea capaz de distinguirlo es una posibilidad que yo le ofrezco: saber leer consiste en esto: en entenderme.

No, el lector no és bo, però no crec que entendre o no aquesta novel·la tingui res a veure amb saber llegir. Calia tanta palla per explicar que «no hi ha homosexualitat, sinó homosexualitats», segons diu l'autor? Per descriure la història d'un home incapaç de reconèixer la seva homosexualitat, incapaç d'estimar, manipulador, pagat de si mateix, que sembla que l'unic que busca és fer un trio amb dos homes més joves?

Acabo el capítol i salto a l'epíleg amb què l'autor tanca la novel·la i on n'explica el motiu, què volia explicar i perquè ho fa com ho fa.

Desde un principio quise que esta novela fuese un alegato contra la superficialidad.

La llegeixo i penso en la quantitat de palla amb què infla cada frase, cada paràgraf, amb la pesada retòrica dels discursos d'algun personatge.

Faig un nou salt, a la coberta posterior, on una mà anònima ha resumit l'argument de la novel·la i la interpreta a base de retalls de les paraules de l'epíleg. Conclou amb una paràgraf elogiós en el qual em criden l'atenció les paraules que dedica a la prosa de l'autor:

un prosa poderosa, ágil y deslumbrante que nos atrapa y cautiva de principio a fin.

Una prosa inflada, pesada y rebuscada que ens repel i ens avorreix de principi a fi, hauria dit jo.

Acabaré de llegir-la, per raons que no vénen al cas, però sense treure'm de sobre la sensació d'avorriment que m'acompanya des de les primeres pàgines.

Com va dir la xuxy al bloc del Llibreter:

quanta pretensió: un bunyol reinflat.

Per rematar aquesta nota, un nota de la pàgina 62 de l'edició d'avui d'El Periódico: Pombo és un dels finalistes de la cinquena edició del premi Salambó.

Álvaro Pombo. Contra natura. Barcelona: Anagrama, 2005. 561 p. ISBN 84-339-7126-3.

Technorati tags: llibres, Álvaro Pombo, Contra natura

Dies abans havia acabat de llegir, finalment, Una historia de la lectura, d’Alberto Manguel. M’hi he estat uns quants mesos, amb aquest llibre, perquè cal poder concentrar-se per l’allau d’informació que conté cada capítol. I com que quan anava més o menys per la meitat vaig aturar-ne la lectura per llegir altres coses, en lloc de continuar-lo vaig tornar a començar. A l’últim capítol, l’autor afirma que entre els llibres que no ha escrit hi ha La historia de la lectura. Un llibre que no s’ha escrit per causa de la complexitat d’un acte aparentment tan simple com és llegir, però que en realitat és molt complex, com es veu al llarg del llibre que sí ha escrit.

La lectura és un acte personal, i Manguel aprofita la seva experiència com a lector per il·lustrar alguns passatges del llibre, però també la utilitza com a punt de partida d’alguns altres. Però no es limita a això: recorre a tot tipus de fonts (literàries, històriques, mèdiques, filosòfiques, religioses, pictòriques, etc.) de les quals pugui treure informació sobre la lectura i la seva evolució, al llarg del temps i arreu del món. Així el llibre es converteix en un assaig multidisciplinar, ple de referències a personatges famosos del món de la literatura, de la pintura, de l’Església, etc.; ple de referències a la història, a les ciències mèdiques, a l’etnologia, a la filosofia... Al llibre no hi ha només una història de la lectura, sinó també de l’escriptura i del llibre, en un autèntic bombardeig d’informació: com es llegia; qui llegia i per què; qui prohibeix la lectura i per què; què en pensaven escriptors com Kafka, Whitman o Colette, de l’acte de la lectura; què en pensaven els filòsofs antics i els pares de l’Església; quina imatge tenen dels lectors els no-lectors; quan es va començar a escriure, com i per què; com funciona l’acte de la lectura... són alguns dels interrogants als quals l’autor intenta donar una resposta.

Hi he trobat molts passatges interessants que, armat del meu inseparable tros de llapis, he anat subratllant. Però per no fer aquest text massa llarg només en copiaré un que, curiosament, no havia subratllat, sinó que només l’havia marcat amb un asterisc. Si en voleu més, ja sabeu: biblioteques i llibreries!

Pero la lectura no aterra solo a los gobiernos totalitarios. En los patios de las escuelas y en los vestuarios de los clubes se intimida a los lectores tanto como en los despachos gubernamentales y en las prisiones. En casi todas partes, la comunidad de los lectores tiene una reputación ambigua que proviene de la autoridad inherente a la lectura y del poder que se le atribuye. En la relación entre lector y libro hay algo que se reconoce como acertado y fructífero, pero también como desdeñosamente exclusivo y excluyente, quizá porque la imagen de una persona acurrucada en un rincón, olvidada al parecer del «mundanal rüido», sugiere una independencia impenetrable, una mirada egoísta y una actividad singular y sigilosa. [...] El miedo de la gente a lo que un lector pueda hacer entre las páginas de un libro es semejante al temor eterno que tienen los hombres a lo que puedan hacer las mujeres en los lugares secretos de su cuerpo, o a lo que las brujas puedan hacer en la oscuridad, detrás de puertas cerradas con llave. (p. 41-42)

Carlos Ruiz Zafón. L’ombra del vent. Barcelona: Planeta, 2004. 485 p. ISBN 84-9708-104-8. Alberto Manguel. Una historia de la lectura. Madrid: Alianza, 2002. 494 p. ISBN 84-206-7261-0.

Sergio Armstrong ha comès un crim: un atemptat amb bomba, en el qual no només han mort algunes persones, sinó que també s’han destruït algunes caixes-dossier –que contenen tota la informació relacionada amb els habitants de la Ciutat. Sergio és culpable i reconeix la seva culpabilitat, i ni tan sols el fet de tenir una discapacitat psíquica li evita la condemna: ser enviat a la terra, lloc salvatge i sense cap mena de civilització on segurament morirà, amb unes quantes provisions i un llibret sobre els habitants del planeta.

Un cop allà, Sergio descobrirà que la terra no és un lloc despoblat i salvatge com es creu a la Ciutat, i alhora el lector anirà descobrint que tampoc Sergio no és exactament com se’ns descrivia al començament de la novel·la: Sergio és un home amb una missió, una missió transcendental que posarà al descobert el per què de la separació entre l’orgullosa, tecnificada i, diguem-ho així, civilitzada Ciutat, i l’anàrquica i aparentment salvatge terra.

Res a la novel·la, o gairebé res, és el que sembla, i el lector esdevé una peça més en el joc en què es converteix el text. De la mà de Sergio anirem descobrint aquesta terra tan original, barreja de llunyà oest i terra d’aventures, acompanyats de personatges tan singulars com Serapio Mancilla, el Manchurri, venedor ambulant i periodista aficionat a les begudes alcohòliques, i el seu inseparable Huesos; el Vikingo, una mena de mestre espiritual amb capacitats empàtiques; el capità Grotton, que guiarà Sergio i una companyia de dones i homes en una apassionant aventura a l’Àfrica a la recerca de la Pedra de la Lluna; el torbador Herder i el seu castell ple de presències malignes; la dolça Edy i la desimbolta i descarada Marta di Jorse...

La novel·la és una barreja molt ben aconseguida d’elements de la literatura de ciència-ficció y la fantàstica, amb pinzellades de la de terror, la d’aventures i la de l’oest, amb força moments còmics (els dos exemplars del diari que escriu Manchurri, el Clarinazo Matinal, són delirants) i t’enganxa des de la primera línia fins a l’última. Hi ha alguna incongruència i alguns breus episodis que semblen ficats amb calçador, tot i que ajuden a conèixer els personatges, però això no espatlla el resultat final.

Gabriel Bermúdez. Viaje a un planeta Wu-Wei. Gijón: Avalón, 2000. 297 p. ISBN 84-607-0892-6.

No conec gaire la literatura fantàstica ni la de ciència ficció feta per autors espanyols o llatinoamericans, per això m'és molt difícil dir quin lloc ocupa aquesta novel·la dins del gènere fantàstic. Tot i això, Máscaras de matar és una novel·la sorprenent, sorprenent d'una banda per la violència que hi regna, i de l'altra pel món que León Arsenal, l'autor, ha construït per desenvolupar-hi l'argument. És un món complex, amb una gran diversitat de pobles l'únic element en comú dels quals sembla que és l'antic costum d'amagar-se, o evidenciar-se, mitjançant la utilització de màscares. Màscares que diuen qui ets, a quin clan, família o tribu pertanys, quines intencions tens o quin és el teu ofici. Algunes d'aquestes màscares les han dotades d'un gran poder, un poder intemporal que pot arribar a anul·lar la voluntat i els pensaments de les persones que les porten, fins que no se sap ben bé si s'és un mateix o si s'és la màscara que porta.

I la persecució de dues màscares de gran poder és el fil argumental al voltant del qual està bastida tota la novel·la, dues màscares, la Màscara Reial i el Cufa Sabut, que poden subvertir l'ordre (o més aviat desordre) que hi ha a les terres anomenades Los Seis Dedos. Un caçador de caps, Corocota, rebrà l'encàrrec de matar una bruixa mestissa, Tuga Tursa, que ha estat acusada de destruir un santuari i assassinar-ne els habitants. Però ben aviat veurem que els actes de Tuga Tursa estan relacionats amb la reaparició d'aquesta antiga màscara, la Reial, que ja havia causat problemes molts anys abans. I coneixerem una sèrie de personatges les vides dels quals es lligaran a la persecució de la Màscara Reial i a les guerres que els seus seguidors estan provocant.

«Sang i mort. Per a tots per igual», diu un dels personatges de la novel·la. I sang i mort, per a tots per igual, és el que més trobem en aquesta novel·la, amagant com una màscara algunes reflexions de fons: si som realment nosaltres mateixos, o som la màscara que portem; si les idees poden arribar a ser tan importants que prenen el lloc de les màscares, que serà ocupat pels homes que les escampen i les defensen.

1 :: 2 :: 3 :: 4

León Arsenal. Máscaras de matar. Barcelona: Minotauro, 2004. 285 p. ISBN 84-450-7500-4.

De fons: la sensual veu de la Leonor Watling, a Marlango.

Va ser un error: des de la primera línia s’ha apoderat de mi de tal manera que no he pogut deixar-la fins que no l’he acabada. Es una novel·la de ciència ficció, d’autor espanyol, sense barroquismes estilístics innecessaris, ben escrita i amb un rerefons cultural força important. Amb les dosis adients de misteri, acció, amor i aventura per mantenir-te enganxat des del començament fins al final. És La mirada de las furias, de Javier Negrete, publicada per Ediciones B el 1997 a la seva col·lecció «Nova. Ciencia Ficción».

De fons, el tercer acte de Rinaldo, de Georg Frideric Händel, amb Bernarda Fink, Cecilia Bartoli, David Daniesl, Daniel Taylor, Gerald Finley i Luba Orgonasova. The Academy of Ancient Music, dirigida per Christopher Hogwood.