miquel-marti-i-pol « WordPress.com Tag Feed

I sempre amb el vent de cara

RS — Fri, 11 Jul 2008 21:00:23 +0000

Amb ben poca consideració he manllevat un vers del que és el gran poema. L'Ara Mateix de Miquel Martí i Pol és una obra que sempre m'ha transmès força i esperança en un país malmès i maltractat per naturals i forasters. Quin llarg camí d'angoixa i de silencis, però som on som, més val saber-ho i dir-ho. Malgrat tot, aquest blog no vol parlar de política sinó que vol parlar de la vida, perquè la vida, ara lleugera ara apassionada, ara tèbia ara arrauxada, es viu sempre amb el vent de cara per avançar sempre tallant el vent. La vida és lluita, projecte i afirmació. En la vida també cridem qui som i volem que tothom ho escolti, però sobretot el que volem és viure-la amb passió i amb la major intensitat possible. Perquè sí, perquè tots nosaltres volem enfilar l'agulla que punt a punt teixeixi un propòsit i defineixi un món, en el que fins i tot en la defallença i lliurats heroïcament a la nostra particular batalla puguem proclamar solemnement que sí, que tot està per fer i tot és possible.

Nova oració del Parenostre - Miquel Martí i Pol

LaCharlotada — Sat, 28 Jun 2008 21:03:28 +0000

Pare nostre que esteu en el cel,
Sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa.

Amén.

Miquel Martí i Pol,
de La Fàbrica.

No demano gran cosa - Miquel Martí i Pol

LaCharlotada — Fri, 27 Jun 2008 07:52:12 +0000

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol,
de Vint-i-set poemes en tres temps.

EL CAFÈ ANTIC

Joaquim — Thu, 05 Jun 2008 00:00:22 +0000

Us proposo una cançó d'en Lluís LLach amb lletra de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach, El Cafè Antic. L'any 1995 en Llach i Miquel Martí Pol varen presentar el disc Porrera, un treball de comunió musical i poètica extraordinari, del que aquesta cançó esdevé eix central.

Avui, que vaig a dormir una mica tristot i ensopit, he tornat a Llach, ves, son coses inconscients, però que mai fallen. Al final escoltareu com es tanca una porta, que ben segur es tornarà obrir si no demà matí, qualsevol altre dia o moment.

EL CAFÉ ANTIC (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l'amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d'horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostre morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d'aquest guinyol
mai no hi serà la cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s'emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n'adoni
que és allí dalt només per ell..

Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany
sobre els "meninos" que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l'amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.

[splashcast KLQW4680OQ]

"Em declaro vençut"

Fer — Tue, 27 May 2008 16:54:15 +0000

Hace ya dos años que mi equipo de debate -y yo con ellos, por supuesto- perdió la final de Liga Nacional de Debate Universitario en Cuenca. Una de esas veces en las que uno se siente importante por un momento, aunque pierda.

Entre la gente que entregaba los premios se encontraba un antiguo ganador de un premio de oratoria en la Liga -Jordi Graupera-. Antes de hacer entrega de lo que le correspondía -no recuerdo qué-, tuvo la valentía de leer un poema ante un auditorio que rozaría las quinientas personas. Y bien digo valentía porque -no entiendo la razón-, los torneos universitarios de debate están llenos de gente (joven) muy, muy de derechas -de la Derecha Española- y el poema estaba escrito en catalán. Ni que decir tiene que muchos se sintieron ofendidos ante tal osadía. No contaban con que luego, el chico, iba a tener el detalle -innecesario, por otro lado- de traducirlo al castellano.

Sólo recuerdo que me quedé maravillado con el poema -cómo lo leyó fue un aliciente más- y quería compartirlo con todos. Añado también la versión en castellano para que a los ignorantes no se nos escape ninguna palabra. Es de Miquel Martí i Pol y se llama 'Em declaro vençut':

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa —la mateixa—
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, caveu un clot profund
i enterreu-m’hi dempeus, cara a migdia,
que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu, un mort amb la mirada viva.

Me declaro vencido

Me declaro vencido. Los años que me queden
los malviviré mortecino. Cada mañana
deshojaré una rosa —la misma—
y con tinta evanescente escribiré un verso
decadente y nostálgico cada pétalo.
Os lego mi sombra en testamento:
es lo que tengo más perdurable y sólido,
y los cuatro palmos de mundo sin desazón
que invento cada día con la mirada.
Cuando muera, cavad un hoyo hondo
y enterradme de pie, cara al mediodía,
que el sol, cuando salga, encienda el fondo de mis ojos.
Así la gente, al verme, exclamará:
-- Mirad, un muerto con la mirada viva.

Ciudadano Fer

Aquesta remor que se sent

xdurana — Fri, 09 May 2008 12:04:13 +0000

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

Roda de Ter 1929 - Roda de Ter 2003

"Un dia qualsevol"

Eowyna — Mon, 14 Jan 2008 11:40:39 +0000

Tot i que les meves arrels son llunyanes i fins i tot hostils amb aquesta terra, sento la fermesa d’haver crescut aquí, d’haver forjat un esperit amb unes idees clares sobre els valors d’una cultura que respecto i em corprèn.

Aquest tarannà tan especial amb les seves virtuts i les seves bajanades (està clar) m’agrada molt, sempre i quan, sigui respectuós i afectuós amb d’altres posicions ideològiques.

He tingut la gran sort de viure entre dos corrents culturals molt fortes i nodrir-me d’ambdues.

Vaig començar aquest blog dedicant la primera entrada a una humorística visió del sexe a Catalunya, i vull seguir dedicant part dels continguts.

Us deixo un poema, d’un poeta que em fa perdre l’esma, ja fa gairebé una dècada que en Toni, un noi de Súria, m’enviava aquest poemes per mail...

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund,

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè

per afirmar una presència

d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

no giraré mai més el cap

per mirar enrera.

Miquel Martí i Pol

Traducció al Castellà

PER MOLTS ANYS: EDICIONS 62 CELEBRA ELS 40.

SOMOS LO QUE LEEMOS — Fri, 27 Apr 2007 22:38:17 +0000

Al 2002 es va publicar una recopilació de 28 textos de diferents autors catalans amb motiu del quarantè aniversari de l'editorial 62. El títol, "Per molts anys".

La primera impressió al posar la vista sobre el llibre és bona: el títol fa una certa gràcia, de seguida es veu que és un títol intel·ligent en el sentit de comercialment ben triat. L'avessat "comprador regalador de llibres" li farà una primera ullada i li semblarà adient perquè en efecte, sembla força pertinent regalar-li a qui sigui que celebri el seu aniversari un llibre titolat "Per molts anys".

La segona impressió, que s'obté al tenir el llibre entre les mans, també és encertada des de la perspectiva comercial, tapa dura amb el logo de 62 i el títol gravat, amb una sobre-tapa ben triada...

La tercera impressió, igualment aconseguida pels estudiosos de les reaccions dels "compradors regaladors de llibres" prové de l'índex: 28 autors catalans junts al mateix llibre! i és clar, molts molts molts escriptors catalans tampoc és que coneguem, així que és quasi segur que reconeguem alguns d'ells i probablement entre ells aquell escriptor que va guanyar el Sant Jordi o el LLibreters de no recordo quin any que vam regalar a la iaia quan va fer 93 i que li va agradar tant... i bé, d'aquest record entranyable a la compra nomeś es pot atravessar el preu, el mirem i... vaja, tampoc és tan car tenint en comte la qualitat de l'enquadernació. Perfecte, som-hi !

Ja tenim el llibre-regal perfecte perquè està clar que un o altre autor li agradarà al destinatari. L'escena de l'entrega del llibre-regal no és difícil d'imaginar: Ei, moltes gràcies, no calia, ah, que interessant, i mira, hi surt el tal (Sant Jordi o Llibreter de no sé quin any) segur que m'agrada, moltes gràcies, i pam, dos petons com dos sols i hem quedat millor que el que l'ha regalat l'ampolla de vi que recomana la Guia Michelín d'enguany.

Algunes setmanes després, fent un café amb el destinatari del llibre-regal sabrem la veritat, tota la veritat i només que la veritat: la que només s'asoleix després de la lectura i llavors pensarem, potser, que el vi no era mal regal, no.

El motiu, l'aglutinador, l'efemèride està molt bé, quaranta anys són quaranta anys, els autors són autors més o menys consolidats, escriptors que no tenen res a demostrar perquè estan més o menys consagrats, firmes reconegudes, cognoms que ens sonen a això, a literatura d'aquí, catalana, genuina, nostra. Però aquí pràcticament s'acaben les bones paraules per a "Per molts anys".

Els textos s'anuncien com a inèdits que com es podrà comprovar si es llegeixen, en aquesta mena de recopilcions no significa ni de bon tros que hagin estat escrits en exclusiva per aquest projecte sino que són textos d'aquells que tots els escriptors tenen al calaix des de ves a saber quant temps , que no acaben d'encaixar en cap dels seus llibres, que els generen dubtes, que no els fan el pes... com dir-ho?

Tot i així potser val la pena fer un repàs dels noms per aquells incondicionals de determinats autors, aquells lectors que quan els agrada un escriptor es llegeixen fins les redaccions que van fer a vuité de bàsica i en els que ja s'apuntava els eu estil tan característic.

Vinga, "Per molts anys" són:

Pep Albanell, Josep M. Benet i Jornet, Alfred Bosch, Lluís Calvo, Enric Casasses Figueres, Narcís Comadira, Martí Domínguez, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Fonalleres, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Maria Jaén, Miquel Martí i Pol, Biel Mesquida, Albert Mestres, Maria-Antònia Oliver, Vicenç Pagès Jordà, Josep Palàcios, Josep Palau i Fabre, Núria Perpinyà, Josep Piera, Baltasar Porcel, Jordi Puntí, Toni Sala, Jordi Sarsanedas, Màrius Serra, Vicenç Villatoro i Antoni Puigverd que signa l'epíleg.

En total 25 senyors i 3 senyores (aish) que probablement han colaborat sense massa entusiasme en el projecte. Hi ha, afortundament, alguna excepció, honrosa, seriosa i discreta que justifica sino la compra del llibre sí la seva lectura.

En altres paraules, si en lloc de ser el "comprador regalador de llibres" fossim el receptor, i a més a més anèssim malament de temps, podriem fer un descart i anar directament per feina: Bosch, Mesquida, Puntí i Serra.

I llestos. Desem el llibre on toqui i a veure si amb el següent tenim més sort.

Això sí, a Edicions 62, sobre tot, "per molts anys".

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com

ET DEIXO UN PONT DE MAR BLAVA

SOMOS LO QUE LEEMOS — Sat, 24 Mar 2007 17:20:22 +0000

Sembla ser que aquest 24 de març en Lluis Llach es retira dels escenaris.

Mai he combregat gaire (o gens) amb Llach, però Un pont de mar blava, penso, és una excepció que val molt la pena llegir, escoltar i fins i tot veure.

Aquest comiat oficial del Llach és un bon moment, una bona excusa per recuperar algun text d'ell, del Miquel Martí i Pol... i per què no?, per veure el concert de presentació d'un Pont de Mar Blava al Palau Sant Jordi de Barcelona al novembre de 1993.

[googlevideo=http://video.google.es/videoplay?docid=-4552438476109708606&q=un+pont+de+mar+blava]

I pel que no li vingui de gust veure's el vídeo, la lletra del poema més representatiu del disc i que li dona nom al disc: Un pont de Mar Blava

Et deixo un pont de mar blava
que va del somni fins els teus ulls,
des d'Alcúdia a Amorgos,
del teu ventre al meu cor.

Et deixo un ram de preguntes
perquè t'emplenis els dits de llum
com la que encén l'esguard
dels infants de Sidó.

Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l'oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l'amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

Et deixo un pont d'esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.

Et deixo un vers a Sinera
escrit amb traç d'un blau lluminós
que cantava a l'Alguer
per cantar el seu enyor...

Et deixo l'aigua i la set,
el somni encès i el record.

I a Ponza la mort
per viure cara al mar.. el mar... el mar.
L'espai ple de llum
on s'emmiralla el mar... el mar... el mar.

El blau del nostre silenci
d'on sempre neix la cançó.

Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l'oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de l'amor...

Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.

[Llach i Martí i Pol, 1993]

Ramiro Tomé
info (arroba) arquera.com