Fa unes dies criticava des d'aquí, el posicionament del Conseller Huguet davant d'una possible retallada al finançament i em refereia precisament a aquesta actitud de la revolució permanent. Si ens remetem als números parlamentaris, el tripartit 2.0 té la representativitat de la majoria del poble català i això, entenc, vol dir que, perdoneu l'evidència, ens representa i sobretot que aquesta representació ha d'anar lligada sensostricto a la responsabilitat.

Aquests dies el Conseller Castells està parlant com un Ministre d'Economia del Govern. El to i les formes del teva-meva mantingut amb Solbes fan goig. Em sento indentificat amb les seves paraules, la seva emprenyamenta continguda, les seves contrarèpliques; sobretot perquè ho fa ell: el polític que em representa o com s'acostuma a dir allò de: "... defensa els meus interessos ...". Però caram, és la seva feina, el seu deure. Per tant, se'm fa molt difícil digerir el paper d'escolanet revolucionari que ha près ERC dins del Govern. Aquest paper ha estat assignat? ha estat acordat amb la resta de socis de Govern? s'estan programant accions per l'esquena? és allò de: el partit diu una cosa i el mateix partit en el Govern en fa una altra?. Potser sí, potser tot. Potser gairebé tot.

Ja hem vist alguns dels resultats de les multitudinàries manifestacions catalanes: ZP guanya a Catalunya, pel que a efectes de comptabilitat parlamentària es demostra que el català emprenyat no existeix. És més, penso en l'augment de la desafecció política, en l'augment (sempre relatiu) de l'abstenció i fins i tot del creixent espanyolisme, però en primer terme la desafecció. Les tombarelles de l'Estatut per part de tots els partits catalans van acabar per esguinçar el front comú poble-classe política i una vegada passat l'afer, la divisió segueix essent present, no tenim cap polític per liderar el projecte i sobretot un que aglutini la resta de forces en situacions delicades com les avui existents i que s'envolti dels millors. No estic pas pensant en un Pujol o un Maragall, ni tampoc en un Carod. Servidor no té l'habilitat per identificar-lo. Penso en perfils més professionals, que pel que em sembla la política actual n'està mancada. Segurament per això, les paraules d'en Castells em reconforten. Hi veig convicció i profund coneixement de la matèria; una altra cosa serà l'acció política que acabarà fent el seu partit i que pot ser molt diferent del que ell ha exposat fins avui i en nom del Govern. Però tot això ja ho veurem d'aquí unes setmanes.

La societat civil ha respòs en molts moments, el que no es pot pretendre és que cada 9 mesos ens plantem per ocupar la Via Laietana. No. Representativitat, responsabilitat i també professionalitat és el que estem en condicions de demanar, d'exigir. Del contrari, això de les manifestacions pro-el-que-sigui es poden convertir en els partits anuals de costellada de la selecció catalana de futbol. L'altre dia, un senador americà que no és President dels Estats Units va congregar 200.000 persones a Berlin [text discurs original]. Mirem de trobar el nostre Obama i que ompli dos Camp Nou com el Boss, del contrari la Via Laietana cada vegada ens quedarà més gran i el país cada dia serà més petit.

Coincideixo amb tothom: el procés electoral d'ERC és un exemple a seguir. Quan parlo d'un partit desorientat, deixo al marge aquesta essència democràtica que impregna les seves estructures. Esquerra -la seva militància- no acaba de trobar el camí perquè ha triat el continuisme: perquè ha optat per revalidar la línia d'assimilació amb el socialisme que ha defensat l'executiva nacional del partit durant els últims temps. En lloc de competir amb el seu valor diferencial com a bandera -l'independentisme-, la formació republicana -la seva militància- s'entesta en intentar emular la competència, sense poder arribar al seu nivell -el PSC porta molts anys fent de partit d'esquerres i de govern, i CiU ha practicat durant molt de temps el 'peix al cove'-. ERC -la seva militància- no veu que això de arrossegar els socialistes cap al catalanisme és una pamema, perquè el PSC mai no havia estat tan espanyol com ara? ERC -la seva militància- no por acceptar que Convergència i Unió té una salut molt resistent?

Per què ERC -la seva militància- ha triat Puigcercós i Ridao per encapçalar el partit? Al marge de les pressumptes intrigues internes per aplegar vots al més pur estil caciquil -l'existència de les quals no puc assegurar, malgrat que algunes persones les han denunciades en més d'una ocasió-, el mapa electoral és relativament fàcil d'explicar. En Puigcercós portava molts anys treballant-se el partit -la seva militància- i això, com va passar amb en Montilla en el seu moment al PSC, és igual a èxit pràcticament assegurat. A més, i tot i que en teoria totes les candidatures han tingut igualtat d'oportunitats, el President electe ha disposat de l'estructura del partit durant tota la campanya (com és comprensible si ets Secretari General, dit d'altra banda). Però el factor distorsionador que ha acabat de lligar-ho tot ha estat el tàndem Uriel-Renyer. Sigui o no submarí ( o dit d'una altra manera, sigui o no fruit d'una tàctica del mateix Puigcercós), Esquerra Independentista ha fragmentat el vot dissident. I ja se sap: un enemic disgregat és un enemic gairebé vençut.

A partir d'aquí, com deia: Quo vadis ERC? Esperem que en Puigcercós faci allò que diu: aplegar totes les veus del partit en una executiva plural i, sobretot, tenir en compte un missatge clar de bona part de la militància (gairebé la meitat): que el Govern d'Entesa no es pot mantenir sense establir condicions, que s'ha de revisar el grau de cumpliment dels compromisos, i que, si cal, s'hauria de tornar a redactar l'acord. Malauradament, però, tant en Ridao com el mateix Puigcercós s'han afanyat a remarcar que Esquerra no trencarà el Tripartit i esgotarà la legislatura. Molt rotunds els veig, tot i que diguin que volen revisar algunes coses a la tardor. I si la revisió no va bé?... O ja està tot lligat?... Aviam com va la segona part del Congrés d'ERC el dissabte proper.

PS: Una última cosa. Estic molt indignat amb el tractament mediàtic dels resultats electorals d'ERC: sembla que en Carretero sigui pràcticament invisible. Els cas més vergonyant, la noticia de Catalunya Informació el diumenge al migdia; us faig un resum telegràfic: victòria per a Puigcercós i derrota per a Carod, el primer ja ha mostrat la seva disposició per parlar amb el segon, el PSC i Iniciativa creuen que es reforça el Govern d'Entesa. No hi falta algú? I el segon classificat, amb un suport molt ampli? Puigcercós no ha de parlar amb ell?... Indignant!

Ni publicació de les balances fiscals ni desenvolupament de l’Estatut. Ni solucions per l’aigua ni polítiques socials ambicioses. Ridao, Tardà i Canet han fet el que havien de fer: votar no a la investidura de Jose Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol.

En Zapatero al seu torn, ha agafat el micro, ha improvisat quatre rèpliques i ha passat l'estona. Tot molt bé, molt agraïts de tenir-lo de president un altre cop i ha tornat el brau sa i estalvi al seu tancat. El mentider Zapatero, el de la frustració i la traïció, ha donat llargues sobre el finançament, ha torejat les rodalies, ha dit que si estem la mar de bé el que passa que no ho sabem, que de decebuts a Catalunya no n'hi ha i pràcticament ens ha fet plorar sobre els migrats pressupostos de l'estat. I Ridao, des de la barrera, a somriure. Què més podria fer el pobre noi.

A Esquerra li toca ara tornar a la realitat, admetre que és un partit incapaç d'estar a l'altura de les expectatives polítiques que ell mateix ha generat i, si vol, pot passar a convertir-se en una força com ICV: verda, progressista, simpàtica i absolutament irrellevant a l'hora de dur a terme cap dels plantejaments amb els quals tant s'omple la boca. En definitiva, res del que a mi m'interessa. Si fins i tot en Ridao em sembla un inútil és que veritablement existeixen decebuts a Catalunya (jo en sóc un) i, el que és pitjor, gairebé vint anys de vot a Erc no ha servit per res. En funció de com acabi el congrés d'aquest d'aquest estiu els engegaré i entraré, utilitzant l'eufemisme, en l'edat política adulta.

A la web de Gent d’Esquerra podeu descarregar-vos els formularis per signar per Joan Ridao com a candidat a la secretaria general i per Joan Puigcercós com a candidat a la presidència d’ERC. Jo signaré per tots dos, i avui m’agradaria compartir les raons que em porten a signar per Joan Ridao:

- Vull un secretari general amb experiència dins el partit però que aporti renovació. Joan Ridao té experiència a Esquerra (va ser militant de les JERC, regidor, conseller comarcal i diputat al Parlament i ara és diputat al Congrés), però mai ha format part d’allò que se’n diu “l’aparell”, és a dir, mai ha portat la maquinària interna. Un nou model de partit passa per algú que no ha estat ni secretari d’organització, ni d’imatge i comunicació ni de política municipal al capdavant del partit.

- Vull un secretari general que aporti rigor i capacitat de treball. De tots i totes és coneguda el rigor i autoexigència de Joan Ridao a l’hora de treballar, només cal recordar la gran feina que va fer negociant l’estatut al Parlament de Catalunya i el nivell dels debats a Madrid. I tots l’hem pogut veure en campanya, un nou Joan Ridao que aportava rigor a un partit titllat sovint d’erràtic i impulsiu. I en Joan té una gran capacitat de treball: he pogut comprovar-ho aquest any i escaig al Parlament de Catalunya.

- Vull un secretari general que, a part de fer rutllar la maquinària interna (en Joan és la millor garantia, amb un cap ordenat sense idees de bomber) pugui negociar políticament amb altres partits. De tots els candidats a la secretaria general, és l’únic que pot asseure’s en una taula amb José Montilla o Artur Mas i negociar de tu a tu. No m’imagino cap dels altres candidats fent-ho. I a més, en això, té currículum: va tombar la 3a hora de castellà, va resistir les pressions del PSC per votar a favor del túnel de l’AVE per l’Eixample de Barcelona, ha aturat les bases de la Llei d’Educació...

- Vull un secretari general, finalment, que es cregui la seva responsabilitat i no l’exerceixi des del ressentiment de qui ha perdut un càrrec al partit o al govern. Idees sanes i actitud responsable, neta, dialogant i coherent.

- Vull un secretari general amb capacitat de diàleg per tal que, després del 7 de juny, pugui pactar amb les diferents candidatures perdedores una executiva nacional unitària on totes les sensibilitats hi estiguin representades amb les persones més preparades. I només en Joan Ridao pot fer això.

Si esteu d’acord amb mi, cliqueu aquí i recolliu signatures per poder-nos presentar al Congrés. Quan tingueu el full ple, envieu un correu a info@gentdesquerra.cat i us ho passarem a buscar.

Joan Ridao s’ha acomiadat aquesta tarda del Parlament de Catalunya en la seva darrera pregunta al President de la Generalitat. Ridao, que ha estat diputat del Parlament durant tretze anys, ha assegurat que ‘ha estat un motiu d’orgull servir, no només el meu partit, sinó també el meu país des d’aquest Parlament’. El fins avui portaveu parlamentari ha declarat que aquests anys ‘han estat els millors’ de la seva vida i ha tingut paraules d’agraïment a tots els diputats del Parlament ‘de tots aquests anys’, al servei de la cambra i als col·laboradors del Grup Parlamentari. El dirigent independentista també ha demanant disculpes per aquells errors que hagi pogut cometre. Finalment, ha indicat: ‘això no és pas un comiat, sinó un “fins sempre”’.

La nova responsabilitat del PSC

En la seva pregunta al President de la Generalitat, Ridao ha recordat a Montilla que el PSOE ha rebut un ampli suport ‘no només per parar els peus al PP sinó sobretot perquè Catalunya funcioni i vagi endavant’. ‘Sigui digne a l’hora de reclamar el futur model de finançament i sigui digne de la confiança que ha rebut de les urnes’, ha dit Ridao. Finalment, Ridao ha ofert ‘el suport i l’acompanyament dels tres diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés, que remaran en la mateixa direcció i que, al mateix temps, tiraran del carro sobretot de la unitat del conjunt de catalanistes a l’hora de defensar els projectes col·lectius que són del país’.

El vot a ERC és el vot de la inèrcia, el vot del que sap el camí però tria el millor pilot entre el que hi ha. Ho exemplifica molt bé el seu spot electoral, un contador que va baixant i al final la sentència: això és el que falta de menys per a la independència. Enmig, el no res, la buidor absoluta, el nord sense idees. Talment aquell acudit dels Monty Python que retrata l'excursionista en cap interpel·lat per un dels expedicionaris: Que com penso pujar fins al Kilimanjaro? Doncs enfilarem cap a Tanzania i a partir d'allà improvisarem.

Aquest és el meu particular vot del desencís. Votaré a Ridao en l'espera que pugui revertir la penosa imatge d'un grup, el d'ERC, que dificilment tornarà a tenir el suport de fa quatre anys. En la confiança que d'on no n'hi ha no en raja, i en la seguretat que el missatge de tants vots com el meu ni el rebran ni, cas de rebre'l, sabrien interpretar-lo.Tant de bo falti un minut menys per a la independència. Em pregunto que farà ERC per a dur-nos-la.

A Girona ja sabeu prou bé què està en joc. O obtindran diputat els hereus del 18 de julio o Esquerra consolidarà el seu segon escó. Us recomano que cliqueu a l’enllaç http://www.stoppp.cat/ en què s’explica clarament perquè ni CiU ni PSC treuran el tercer diputat ni Iniciativa aconseguirà representació. Per tant, la batalla és entre els qui sempre hem defensat les llibertats i els descendents dels qui la van negar a Catalunya durant 40 anys.

Què dir-vos de la campanya? Hi ha hagut molts moments i percepcions a recordar però la sensació generalitzada que no renunciem a res i que estem a la graella de sortida per jugar la Champions, per fer un gran resultat.

De tot el que he viscut aquests darrers i trepidants vuit dies potser em quedaria amb el que en nom d’Esquerra vaig exposar durant el debat de TV3. Esquerra està fent una campanya serena. Sense insults. Mirant cap endavant. I precisament perquè volem mirar cap endavant i no repetir l’espectacle durant el tràmit de l’Estatut a Madrid no ens cansarem de dir que els partits catalans de tradició democràtica hem d’anar units amb un programa de mínims. Almenys en dos temes de país fonamentals: la publicació de les balances fiscals acompanyada d’un sistema de finançament just i unes inversions en infrastructures que posin al dia tot allò que s’hauria d’haver invertit i no s’ha fet.

En el que queda de setmana visitarem Vic, Cornellà, Manresa, Girona i la meva vila natal, Rubí. I tancarem la campanya a Barcelona, una demarcació on estem lliurant una dura batalla pels quatre escons que vam aconseguir el 2004.

No us diré que estic exaust però el cansament ja comença a passar factura. No és només una campanya. Aquesta tarda tot repassant l’agenda tornant de Vilanova, he vist com des de Nadal, hem fet com a mínim un acte públic cada dia. D’això se’n diu marató, com la que hem vist passar aquest migdia per la plaça de la catedral mentre visitàvem la setmana del llibre en català. Altament recomanable.

Ja hem fet el pas de l’equador. Ara el que hem de fer és la passa definitiva. El salt que ens permeti seguir i amplificar la veu pròpia que hem tingut els darrers quatre anys Madrid. La veu de l’esquerra catalana, la veu de l’esquerra digna de Catalunya. Només si totes i tots ens hi aboquem ho aconseguirem. Gràcies per avançat, bona nit i fins ben aviat.

Pel que fa a l’anunci d’Esperanza Aguirre sobre la possibilitat de crear una escola per als fills de la comunitat de catalans que viuen a Madrid, el candidat independentista considera que la proposta ‘seria positiva, si no fos perquè està feta en plena campanya i sona demagògica, populista i poc creïble’, perquè el PP  ‘juga en aquesta campanya a inventar-se una suposada persecució del castellà a Catalunya i busca una segregació lingüística a les escoles’.

D’altra banda, Ridao ha recordat avui que ‘les mocions que s’aproven s’han de complir’, fent referència a la moció que el Parlament català va aprovar en l’últim ple amb els vots de CiU, Esquerra i PPC, en la qual s’expressava el rebuig pel traçat de l’AVE pel carrer Mallorca, i ha lamentat les declaracions fetes per dirigents del PSC ‘en les quals es podria entendre que no hi havia moció, fet que suposa una deslegitimació del Parlament’. En aquest context, el candidat independentista ha afegit que el Parlament ‘disposa de mecanismes’ per exigir el compliment de les mocions aprovades, però s’ha mostrat partidari de deixar passar les eleccions del 9 de març per no interferir en la campanya ‘ja que la Generalitat disposa reglamentàriament de quatre mesos per complir la resolució’.

Finalment, Ridao ha lamentat la vaga de mestres prevista per demà i ha criticat ‘la falta de pedagodoa del conseller’ Ernest Maragall i del seu departament per ‘explicar les bases’ de la futura llei d’educació catalana. Segons el candidat d’Esquerra al Congrés, ‘no hi haurà llei si no hi ha consens polític en el govern, entre els partits i entre la comunitat educativa’ i ha subrallat que l’únic que existeix ara mateix ‘són unes bases que ni tan sols estan articulades com a llei’.

Faré un breu recordatori dels anteriors "Quo vadis". Ara farà mica més d'un any hi havia eleccions al Parlament (01.11.2006) i en pocs díes, poques hores es formava el segon tripartit o govern d'entesa. El díes següents a la confirmació del pacte molts mitjans de comunicació anaven plens d'articles d'opinió, molts, i servidor estava entre emprenyat i bloquejat pels fets, companys republicans ho saben molt bé. La sèrie "quo vadis" es va iniciar penjant uns articles en els que m'hi podia sentir reflectit en molts vessants. Són aquests:

• Quo vadis (I). Ferran Sáez.
• Quo vadis (II). Albert Om.
• Quo vadis (III). Iñaki Anasagasti.

Insisteixo en el fet que, aquestes reflexions van estar fetes després de les eleccions de l'1 de Novembre. Enguany hi ha per davant les eleccions Generals del 9 de març de 2008 i avui llegeixo en El Punt un article de Joan Ridao, cap de llista al Congrés dels Diputats, titulat "No vull ser ministre d'Espanya". El trobeu a l'enllaç anterior i també estarà penjat uns díes a la pàgina titulada "un article" del meu bloc. No essent gaire partidari dels apunts estesos, m'agradaria anar incloent paràgrafs extrets literalment del document i comentar-los tot seguit. Seguint l'ordre que porten en el mateix escrit, tot i que ja veurem que es podrien alternar. Així doncs:

"... Si cap de les dues forces espanyoles que es reparteixen el pastís electoral no obté majoria absoluta al Congrés, hi haurà partit, i el jugarem. Si depèn d’Esquerra, el PP no tornarà a governar i no negociarem cap acord de govern ..."

ERC jugarà un partit, contra un contricant, que vol que sigui el seu aliat (abans de conèixer els resultats electorals). Aquest aliat ja sap que ERC hi té tan d'interès, que és l'únic dels dos amb que es sentarà a negociar.

Un partit independentista ha de negociar amb el PP?. Ha de negociar amb el PSOE?. Ha de mostrar les cartes a dos mesos de les eleccions?. La mobilització de l'electorat d'ERC ja està valorada amb aquest posicionament inicial?.

"... L’objectiu electoral d’Esquerra en aquests comicis és consolidar el grup parlamentari propi que vam aconseguir fa quatre anys per primera vegada. Però essent molt conscients, avui més que mai, que davant l’escassa o nul·la voluntat que ha demostrat el president Zapatero en qüestions com ara la indefinició del nou model aeroportuari o l’ocultació permanent de les balances fiscals, per citar-ne dos exemples, caldrà exercir un paper contundent des de l’oposició..."

Objectiu principal (electoral) orientat a mantenir o augmentar (?!?) el nombre de diputats per exercir major pressió a les negociacions. Ep! estarem a l'oposició, no seré ministre... tranquils, però pactarem amb el PSOE SEMPRE. No fós el cas que vingués el LloPP.

"... Però partim de dues premisses bàsiques: la primera és que si d’Esquerra depèn, el PP no tornarà a governar mai a Espanya. I la segona és que l’actuació d’Esquerra serà exclusivament parlamentària i sempre condicionada a una visualització en l’avenç cap a la desaznarització de l’Estat. No negociarem cap acord de govern, perquè no en volem formar part. Aquell no és el nostre govern, i la falta de voluntat evidenciada pel govern de Zapatero per avançar cap a un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat ho fa inviable ..."

Aquí queda clar que ERC i PP i més concretament Aznar, es retroalimenten. És dolent per Catalunya que el PP governi Espanya?. I que governi Zapatero, és menys dolent?. Fan falta 4 anys més de ZP per desaznaritzar l'Estat?. ZP no ens farà avançar cap a un estat plurinacional (Ridao dixit) però li donaré suport (des de l'oposició) tota la legislatura. No es negociarà cap acord de govern, però les paraules traspuen que la investidura està feta. Hi ha acord de govern més important a tota la legislatura?. Hem quedat que el PP no tornarà a governar? Sí.

"... És obvi que no tots els grups catalans a les Corts pensen així, i que alguns serien capaços –ho justificarien amb vagues promeses o prebendes partidistes– de certificar un suport incondicional a canvi d’un cobejat ministeri.

En aquesta ocasió no han escenificat cap visita al notari. No toca quan l’objectiu no és cap altre que aconseguir l’anhelat ministeri, ja sigui pactant a dreta o a esquerra. Insisteixo que no vull ser ministre d’Espanya, perquè represento l’única força política catalana amb veu pròpia a Madrid que ho pot dir amb veu alta i clara. Però més alarmant per a Catalunya i per a tots els seus votants és aquesta determinació per pactar a tota costa amb qui obtingui més escons, es digui Zapatero o es digui Rajoy. En aquest darrer cas, amb l’agreujant d’evidenciar una fragilitat de memòria esfereïdora que passa per alt la recollida de signatures i el recurs davant el Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’andanada nacionalista en campanyes com la del Somos España , la defensa impertèrrita del secessionisme lingüístic contra tota raó científica, el foment descarat de la catalanofòbia o la proposta de reforma de la llei electoral per consolidar el bipartidisme i excloure de l’arc parlamentari tots aquells que incomoden l’ stablishment madrileny ..."

El dit a la llaga de CiU i de Duran. La campanya pel vot nacionalista/catalanista/independentista/sobiranista en marxa. Duran sí que vol un ministeri, el d'Exteriors a ser possible. Ara, això de l'única força catalana amb veu pròpia a Madrid. O CiU no és catalana, o ERC és catalana però no independentista, o és que CiU és al PP el que ERC és al PSOE?. Si és així, està clar que ERC i CiU no sumaran mai. I el vot del català emprenyat qui el pot aprofitar?. El català emprenyat ho estarà més amb el PSOE o amb el PP?. Ai, això m'encanta: "... pactar a tota costa amb qui obtingui més escons, es digui Zapatero o es digui Rajoy ...". Tot el contrari al que ha fet ERC a Catalunya: pactar a tota costa amb qui obtingui menys suport majoritari, dels dos partits grans s'entén; en el cas de Catalunya CiU i PSC. Això va ser un dels raonaments per tal de defendre un govern sobiranista i de progrés (CiU+ERC), el mapa de Catalunya l'1 de Novembre a les 10 de la nit era de color blau i la majoria al Parlament era nítidament nacionalista. No s'hauria d'haver negociat amb el partit guanyador coneixent que es podia treure mooolt d'aquella negociació?. Sí, el govern d'entesa és legal. Ja ho sabia abans de l'1-N.

"... Ja deia Josep Pla que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Jo penso sincerament que la gestió del president espanyol, sobretot en la segona meitat d’aquesta legislatura, no difereix gaire de governs anteriors. Com si fos un mag envalentit pels crits d’ànim dels seus seguidors, l’hem vist treure del barret promeses de tot tipus amb una frivolitat sorprenent: donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, el català serà oficial a Europa, tornaré el castell de Montjuïc, el TAV arribarà el 21 de desembre, publicaré les balances fiscals, traspassaré rodalies l’1 de gener o proposaré un model de gestió de l’aeroport del Prat aquesta tardor. Ha arribat l’hivern, i amb ell sembla que els traspassos es congelen. El desenvolupament estatutari va arrencar de forma mandrosa, però després de pocs mesos el govern espanyol ha optat per congelar-lo. Hi ha qüestions que són complexes, però n’hi ha d’altres que només depenen de la voluntat política de voler-les aplicar, com és el cas de la definició del model de gestió del Prat ..."

Ei! no passa res. El llistat de greuges a dalt esmentat no serveix per gaire res. Tampoc la manifestació de l'1-D. Ridao treu un llistat de llibre de reclamacions, just amb el partit que governa a Catalunya i amb el que ofereix mà estesa a pactar l'endemà del 9-M. Quina capacitat de negociació pot tenir ERC tancant tantes portes?. No anirà a cal notari però només té una opció: donar suport, puntual, des de l'oposició, a ZP. Investir-lo i que la propera legislatura sigui una còpia de la present. Sempre i quan PP o PSOE no treguin majoria absoluta.

"... Davant d’aquest context, la voluntat de l’única esquerra catalana que hi ha al Congrés és defensar sense cap mena d’hipoteca els interessos de Catalunya, amb grup propi, plantant cara i fent-nos sentir amb força ..."

Aquesta frase, canviant esquerra pel que vulguis la podria pronunciar Duran, i no canviant res un grup que es diu PSC, el dia que tingui grup propi al Congrés dels Diputats.

Cada vegada veig més clar que el vot nul o en blanc creixerà, molt poc, però es farà sentir i alguns analistes l'interpretaran. El que costarà més de filtrar serà el vot del PP. El vot a Catalunya del PP. Prenent la frase del Che, "... prefiero morir de pie, a vivir arrodillado ...", hi ha un català que preferiria estar molt emprenyat quatre anys més amb un PP autèntic que no pas tota la vida amb un PSOE-zapaterista. Podríem crear la figura del català massoca o del català cremat, sí. Aquí segur que ERC arribaria als 30.000 militants que Carod ha demanat als reis i creixerien els votants de la formació independentista. 

PD: No entenc aquesta campanya del "per això vull la independència". Es tracta d'ajudar a la governabilitat d'Espanya. L'altre dia per la ràdio sentia la colla d'opinadors oficials d'aquest país embobats i regalimant baba amb la campanya, amb l'avi que parla en castellà reclamant la independència. No hauria estat més eficaç i lleial mostrar una campanya com aquesta en unes eleccions municipals o en les Parlament?. La trobo totalment desubicada i una mostra de l'actual pèrdua de rumb de la direcció actual d'ERC (osti! sembluc en Carretero). S'ha d'anar a buscar el vot a Murcia, Aragó, Andalusia?. Que li preguntin a l'advocat Roca. Ben mirat sí que hi ha una força política que lliga independentisme i també ecologisme des del municipalisme, la CUP.

També podríem dir que respon com podria respondre Rodríguez Ibarra però amb talante i molt de cinisme. L'extremeny s'escalfava davant d'un micròfon i el lleonès davant una multitud entregada. Cínic. ZP ha fet aquestes declaracions a Málaga, acompanyat de Cháves i Álvarez. Es deu pensar que les eleccions les guanyarà allà i el que pot passar és que les perdi aquí. En tinc seriosos dubtes però. El votant socialista a les Generals és molt fidel, segurament més que el del PP i tot. Això prové de l'època de Felipe: ha quedat molt ben instal·lat aquest vot socialista i de simpatia, i encara que pugui semblar contradictori, ZP desperta aquest sentiment vers el mateix votant socialista. Els mítings per les Generals que es realizin a BCN i rodalíes seran un èxit absolut.

L'únic que poden marcar aquestes paraules mitineres de ZP és que el vot en clau nacionalista es mobilitizi per les formacions que hi ha al darrera, CiU i ERC. I això depèn únicament d'elles dues: d'anar amb un missatge unit guanyarien les dues, de no anar-hi (ja ho estan fent) li estan fent un gran favor a ZP que a hores d'ara ja estar saltant amb un peu. La gent d'aquí, no la de Màlaga, decidirà si ZP segueix o no a La Moncloa i aquí hi tenen a veure Duran i Ridao, que no estan pel cas, ni ho estaran. Així estem. País petit.

Josep Mª Reniu: La formación de gobiernos minoritarios en España, 1977-1996. Madrid, CIS, 2002. //  Joan Ridao: Les coalicions polítiques a Catalunya, 1980-2006. Barcelona, Atelier, 2007. // Kaare Strom: Minority government and majority rule. CUP, 1990. // Wolfgang C. Müller & Kaare Strom (Eds.): Policy, office or votes? CUP, 1999. // William M. Downs: Coalition government, Subnational style. Ohio State University Press, 1998.