Si bé de format mes petit que l'anterior, no per aquest motiu perd ni un gram de qualitat i fidelitat a la seva homenatjada: la carbassa. Només de visualitzar la fira ja s'endevinen les estrelles invitades a la mateixa, carbasses gegants de fins a 289 kgrs. , el pes de la guanyadora del concurs d'enguany, ens donen la benvinguda a la seva festa.

Començant per la vistositat de les parades amb centenars i centenars de carbasses de totes mides, colors i formes, i acabant amb la possibilitat d'adquirir vals per fer tastets de les mil i una formes de cuinar la carbassa, fan que la visita a aquesta fira valgui la pena. Si hi afegim el marc d'un poble preciós amb un entorn natural difícil d'igualar i una oferta gastronòmica qualitat/preu molt bona, ens dona com a resultat un dia rodó i diferent.

Esponellà, com ho feu Lladó dies enrera, ens mostra com es pot muntar una fira de qualitat i monogràfica d'una manera senzilla i entranyable. Molt a aprendre té la nostra Fira del Blat i la Farina d'aquestes fires que ofereixen aquest poblets mil·lenaris i entranyables de les nostres contrades.

De l'Estartit a Torroella gratuït segons sentència judicial

Els d'aquí tot just ara diuen que aniran als jutjats per aquesta raó... serà que no se sabia de fa temps el temporal que ens venia a sobre!!!

Es clar que no tota la culpa és dels de ara ja que els que hi havia abans tampoc ho van fer, i temps en van tenir. És el problema d'arreglar les coses sotamà tal i com agradava tant a l'antic govern municipal.

I així ens van les coses...

Finalment ja s'ha acabat l'espectacle de la unitat catalana en defensa del finançament. Potser ha arribat l'hora d'explicar la veritat que ningú vol acarar. Ciutadans i ciutadanes d'aquest país nostre, mentre el Tribunal Constitucional dels espanyols no decideixi la part de l'Estatut que estan disposats a acceptar com a "pròpia", a Catalunya no sortirem de la retòrica malaltissa en què estem instal·lats. És així, ens agradi o no. Tot l'espectacle que hi ha hagut aquests darrers mesos no és res més que una ocultació intencionada i premeditada d'aquesta desagradable realitat. Per això crec que totes les mobilitzacions, els manifestos, i les unitats mediàtiques no serveixen per a res, perquè no influeixen en l'únic estament sobre el que haurien d'influir: el Tribunal Constitucional.

I no nego que l'impàs que s'ha produït entre l'entrada en vigor de la norma estatutària i el moment actual té lògica, tant en clau estatal com en clau catalana. Es pot entendre perfectament que el Gobierno de España no apliqui determinats preceptes de la llei, atès que l'espasa de Dàmocles que els amenaça els podria deixar sense efecte un cop ja s'haguessin començat a aplicar. També té lògica, és clar, que des de la política catalana es vulgui bandejar aquest debat seriós sobre la qüestió, perquè s'hauria d'explicar que la "sobirania" catalana o bé no existeix o bé no té prou gruix, com a mínim, per passar per sobre del Tribunal Constitucional. En resum, que descobriríem que rere la façana de l'autogovern amb prou feines s'hi amaga una migrada cessió de competències, extreta amb fòrceps -i vinculada sempre als vaivens de la necessitat política espanyola-, alhora que un escàs reconeixement al fet que en el conjunt de l'estat hi conviuen altres realitats lingüístiques i culturals diferents a la castellana, acceptació aquesta assumida a disgust i a contracor. Vivim en una ficció, en una mena de Màtrix peninsular, on els catalans ens creiem que vivim en un estat plurinacional, mentre a Espanya tenen clar que l'Estat continua sent el sempitern estat nació d'arrel castellana.

Crec, doncs, que és urgent que el Tribunal Constitucional dicti sentència immediatament. I no ho demano perquè n'esperi res de positiu, que no crec que es produeixi, sinó més aviat per poder exigir als nostres polítics que canviïn no només el decorat de l'obra, sinó també el final de la mateixa. I si no en són capaços, que es dignin a escriure un nou guió que no ens aboqui a més frustració ni a més teatre burlesc, que no mena enlloc. Hem arribat, o ens hi acostem perillosament, al moment en què el conjunt del país ha de decidir si ens prenem seriosament a nosaltres mateixos, o si seguim fent la puta i la ramoneta. Em sembla evident que la gran majoria dels nostres polítics, per voluntat pròpia o bé per incapacitat de reformular-se, no poden ni tant sols plantejar-se un altre escenari diferent a l'actual. Aquesta ineptitud política no seria un problema greu si des de la societat s'empenyés en la direcció d'aquest canvi. Però la societat no empeny en cap sentit perquè l'anestèsia injectada al llarg dels anys ja l'ha deixat en estat catatònic.

Solucions, demanarà algú. Doncs n'hi ha, és clar, com en tot. I passen, inexorablement, per atiar de forma efectiva el conflicte amb l'Estat. Em refereixo a dur l'Estat espanyol cap al col·lapse polític i institucional. En resum, de situar-lo en una cruïlla. Com es pot fer, es preguntarà algú? Doncs establint estratègies clares de separació efectiva i real d'Espanya. Primer de tot cal intentar trencar qualsevol lligam sentimental amb el que representa l'estat i la seva configuració. Cada cop ens hem d'assemblar menys a Espanya. Espanya s'organitza en províncies, eliminem-les i recuperem realitats soterrades fins avui: comarques i vegueries. Tenim el Codi Civil català... utilitzem-lo tant com puguem per intentar fer una justícia diferent a l'espanyola. Podem tenir una llei electoral pròpia, fem-la d'una punyetera vegada, però no la fem intentant adaptar-la al model espanyol. Tenim un instrument per aprofundir en la democratització real, doncs demostrem que hi creiem, i fem-la oberta a la màxima participació de la societat: eliminem la llei d'Hondt, fem llistes obertes...

Hi ha un munt de coses en què podríem ser diferents a Espanya, i no les fem perquè ja ens està bé. La situació actual demostrarà, o hauria de servir per això, per situar en dos costats oposats als qui volen seguir amb l'estatus quo actual, per una banda, i als que creiem que el nostre país s'ha de construir no ja contra Espanya, o bé a favor d'una Espanya diferent, sinó al marge d'Espanya, en l'altre. Aquesta és la cruïlla on ens situarà el Tribunal Constitucional dels espanyols: en ser com ells volen que siguem, o en ser nosaltres mateixos, al marge d'ells. Però no ens enganyem pas, tal i com hem fet fins avui. En aquest nou camí de construcció nacional no ens faran falta "unitats nacionals" irreals com la que pretenen alguns amb un acord Esquerra (abans ERC) I Convergència i Unió, sinó partits polítics -aquests o d'altres de nous- disposats a tirar-ho endavant, amb majories o sense. Si alguna cosa crec que hem d'aprendre d'altres societats democràticament més avançades que la nostra és que el fet polític no passa només o exclusivament pels partits (partitocràcia) sinó que pot incloure-hi molts altres actors. L'únic que cal és que el conjunt d'actors estiguin lliures de lligams amb el poder espanyol i català actual. El repte és emocionant. Seguirem sent titelles?

Hora: 17:53   Fuente: Europa Press

La Dirección General del Catastro, organismo adscrito al Ministerio de Economía y Hacienda, prevé la notificación del valor catastral de 4,3 millones de viviendas en 2009, según se precisa en el proyecto de Ley de Presupuestos Generales del Estado (PGE) para el próximo año. Esta medida supondrá la revisión al alza del impuesto IBI para estos propietarios.

La legislación vigente establece que se revisarán los valores catastrales transcurridos 10 años desde la última revisión con el fin de que no haya grandes diferencias entre el valor catastral de los inmuebles y el de mercado.

La importancia de esta actualización radica, entre otras cuestiones, en que el valor catastral de los inmuebles sirve de referencia para el pago del Impuesto de Bienes Urbanos (IBI) por parte de los ayuntamientos, con lo que aquellos municipios que se vean afectados por la actualización (y que el proyecto de Ley aún no especifica) podrían ver aliviadas sus cuentas en un contexto de caída de la recaudación tributaria.

Una vez comunicada la actualización por parte del Catastro, la subida del recibo del IBI a pagar por parte de los propietarios se atenúa y se hace progresiva a los largo de diez años.

Con esta nueva previsión de incremento de los valores catastrales se culmina la labor de comprobación, análisis y actualización que se ha venido desarrollando entre 2007 y 2008.

El proyecto de Ley prevé además que, paralelamente a los procedimientos de valoración colectiva y de determinación del valor catastral, se realizarán actuaciones de mantenimiento y conservación del resto de los datos descriptivos de los bienes efectuados, mediante la tramitación, comprobación de las declaraciones de las alteraciones de datos físicos, jurídicos o económicos que se presenten.

 Oi que no cal afegir-hi res més?

Ara el consistori ofereix ajut als propietaris legals? i perquè no ho feia des del primer moment? i què han estat fent fins ara apart de tocar el flabiol i embolicar-se amb la senyera?

Sort que l'autor responsable de que l'actual consistori hagi hagut d'aplicar un Pla de Sanejament Econòmic a les depauperades arques municipals, o d'haver deixat en fallida tècnica l'empresa Castelló 2000, ja no pot fer més ofertes de col·laboració... potser serà la manera de que es comencin a arreglar les coses... i és que hi ha col·laboracions que maten.

Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d'il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l'adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.

Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.

Això va sacsejar una mica la meva feina. Aquestes coses sempre passen al pitjor moment (A la rentrée tinc molt treball). Podria haver-me desesperat però només ha estat un petit ensurt. Els meus amics i informàtics, el Jordi, el Franc i el Sergi (TECOB) van actuar amb l'especial habilitat, rapidesa i afabilitat que els caracteritzen. Dilluns passat estava 100% operatiu. Com altres vegades, el Jordi insisteix amb que tingui més cura a l'hora d'organitzar i actualitzar els meus fitxers. Aquesta vegada m'ha convençut i ho he fet. Em va gravar les dades amb uns cedés i des d'aquests he anat poc a poc triant i llençant informació a la nova xarxa informàtica gestionada per un programa molt ben parit que es diu Unison.

Treballo amb el sistema Linux  des de fa un temps i n'estic molt content. D'aleshores ençà, no he tingut més problemes de virus i el sistema no se'm queda penjat. Els programes que més utilitzo es diuen OpenOffice, Evolution i Firefox. La novetat és el Krusader i consisteix amb un programa intel·ligent que em permet facilitar la gestió dels meus fitxers entre ells. Em sembla que amb només dos o tres dies d'utilitzar-lo, no podria prescindir-me'n. Últimament he estat doncs, buscant, triant, ordenant i guardant dades. Pensava que seria feixuc, i no, al contrari! M'he trobat de tot i de vegades he exclamat:”Pobre de mi!”. He llegit un document i el penjo a continuació. Crec recordar que va ser l'endemà d'un sopar bien arrosé, on ens vam trobar tres amics en un moment on estàvem visquen unes relacions íntimes molt diferents.

“Parella:

Els diners no fan la felicitat.

Això ho proclama la dita popular i ho han demostrat els especialistes. Més exactament, a partir d'un cert nivell de benestar material, els diners cada cop tenen menys a veure amb la felicitat. Els pronòstics apunten que les depressions i la resta de trastorns tendeixen a créixer en una societat en què el benestar material regna.

La meva pregunta és què fa feliç i/o què és estimar? Tots tenim una experiència, i respecto el diàleg! Més que res, per mi el rigorós respecte dins de la parella és essencial. Conseqüentment, les infidelitats no poden ser mai un bon exercici d'enamorament. En la parella crec que ha de predominar la constant en afecció i la lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un veritable lligam d'amor. La resta és consumir zàpings i diluir-se. El concepte que tinc de la parella ha de conjuminar el sentiment amorós amb la llibertat, la generositat i la fertilitat intel·lectual. El compromís de la parella moderna és el respecte mutu i la igualtat, ingredients que permetran a totes dues persones individualment enriquir-se il·limitadament i així mateix embellir-se personalment i construir quelcom junts. La promiscuïtat i els fantasmes més o menys exacerbats són irreversiblement anihilament i fracàs. Les dues opcions i altres existeixen, és clar, però les dues alhora són incompatibles. El poder del diner en moltes ocasions s'empara de les parelles convertint-les en freds ninots enmig de tripijocs insensats i infèrtils.

Amb tot, com més senzills, millor!”

Signat per Ferran Monegal (Tu i jo som tres)
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dilluns 22 de setembre del 2008 (enllaç)

"On anem?" vam plantejar-nos després d'un àpat familiar en un restaurant del nucli antic de Pals. "Per què no anem a Peratallada?" vaig proposar. Tenia ganes de variar del típic passeig per un poble costaner i també tenia ganes de visitar amb calma un indret en el que només hi havia estat una sola vegada, anys enrera.

Un cop decidit, vam agafar el cotxe i cap a Peratallada, on ens esperava una inesperada i poc hospitalitària acollida. Abans d'arribar uns cartells informaven on eren els pàrkings del poble, amb una sofisticació digne de qualsevol ciutat de milers d'habitants, a la vegada que també vam veure que a l'interior del poble estava prohibit l'aparcament, així que l'opició era clara: deixar el cotxe en un dels llocs proposats.

La sorpresa va ser quan vam veure que el primer pàrking era de pagament. Res a dir, a tot arreu n'hi ha, així que a buscar-ne un altre, que tampoc ens venia de deixar el cotxe un pèl més lluny i caminar. Però res de res, als pocs metres tornem a veure un "Prohibit aparacar" i a mesura que anàvem rodejant el poble a tots els carrers d'entrada hi havia el cartell que anunciava aquesta prohibició, de manera insistient i quasi amenaçant. Si això no fos poc, estratègicament hi havia aparcat un cotxe de la policia municipal en un lloc ben visible, no fos que algú es pensés que en petit municipi remot ningú els posaria una multa o no farien venir el "servei" de grua.

Com podia ser: A cap lloc del poble es podia aparcar sense pagar? Quina mesura és aquesta? Recordeu algun lloc que això passi? És legal una mesura com aquesta? I si enlloc de visitants/turistes haguéssim sigut convidats de veïns i no haguéssim portat ni 2 euros a la butxaca?

Vam pagar i vam aparcar, també ens vam passejar, però ja ens havien trencat "el plat bonic". Ja no es tracta de pagar o no 2 o més euros, sinó de la mesura de no tenir ni un lloc d'aparcament de franc. Tots estem acostumats a pagar a molts llocs, però sempre tenim aquella sensació que paguem una mica perquè volem perquè amb paciència i una bona caminada algun lloc o altre trobariíem. A Peratallada no, allà -almenys aquell dia- s'havia de pagar peatge per entrar, un peatge per passejar i poca més, perquè tots els serveis que vam veure -restaurants i hotels- eren de pagament. Ni tan sols vam poder seure a parlar dins del poble, perquè l'únic banc cèntric estava ocupat per un pare amb el seu fill. La indignació va ser tal que vam marxar i vam anar a la terrassa d'una cafeteria de la nostra ciutat a prendre alguna cosa.

Des d'aquell dia molts cops m'he preguntat si hi és permesa una situació com aquesta, si s'han aprofitat d'algun buit legal, o si simplement han adoptat aquesta mesura perquè sí. Suposo -o ja seria massa- que el peatge és només pels dies festius. Sigui com sigui no crec que els resulti gaire favorable amenaçar i fer pagar d'aquesta manera als turistes. Segur que els restaurants dels pobles veïns en diran bé, ja que triar per triar jo opto per no pagar peatge.

]]> http://nhtp.wordpress.com/?p=967 Mon, 22 Sep 2008 09:16:13 +0000 Markus http://nhtp.es.wordpress.com/2008/09/22/50-de-descompte-als-teatres-de-bcn-per-la-merce/ Durant les festes de la Mercè es podrà gaudir d'un 50% de descompte a un gran nombre de teatres de Barcelona.
És una bona manera d'aprofitar les festes fent una mica de cultura a un preu molt interessant.

Si voleu saber-ne més passeu pel bloc amic "A Trancas y Barrancas".

Com no pot ésser d'altre manera també hi ha paradetes, no masses i gens repetides, de productes (de molt bona qualitat, per cert) que es poden trobar en qualsevol fira artesana, però el gruix de la fira se l'emporten les parades de formatges. Lluny queda el model en què vas a una fira de l'oli, o de la cirera, o de qualsevol altra cosa i només ofereix el producte l'estand de l'organització i la resta són un munt de parades totalment alienes al producte centrals de la fira.

També és d'agrair en aquesta fira la implicació de la gent de Lladó en la mateixa i això es nota. Curiosa i entretinguda és la mostra de jocs de taula per a la mainada, i no tan mainada. No oblidar els espectacles de petit format destinats bàsicament als més petits així com el sorteig de diferents lots de productes de la mateixa fira que ofereix la organització al comprar els vals de degustació de la fira, a un preu veritablement raonable. D'agradable i agraïda és també l'assistència als maridatges entre vins i formatges que ens ha ofert aquesta fira a càrrec del celler La Vinyeta de Mollet de Peralada (més que recomanable la seva garnatxa Sols).

La visita a Lladó sempre és recomanable per la riquesa del seu casc històric però fer-ho aquest dia té el valor afegit d'una fira d'alta qualitat i millor logística. Felicitats al poble de Lladó per oferir una fira d'aquestes característiques sense el marcat accent mercantilista d'altres festes en que agafes un complex de que t'estan munyin com a una vaca i que has de pagar fins i tot per respirar.

Per qui no la coneixeu us l'aconsellem sense cap mena de dubte, segur que us captivarà com fa anys que ho fa amb nosaltres. La fórmula de les degustacions, acompanyades d'un got de vi, asseguts en una de les taules que ofereix l'organització, o per qualsevol racó del preciós cas antic, és perfecte.

Signat per Josep Mullor López (Correu)
Font: SEGRE, dissabte 20 de setembre del 2008 (enllaç)

Critiquem un president per parlar en castellà i no per si fa les coses ben fetes o no. Començo a pensar que això de mirar-se tant el melic ens acabarà fent estavellar de la pitjor forma...

Hem d'assumir la nova situació i lluitar per revertir aquesta situació. Però acceptarà el catalanet (emprenyat???) la nova situació? Ens posarem a treballar per fer país? Hi haurà algun "matat" que vulgui fer la "revolució"? Crec que tot caurà quan surti el primer a dir les coses pel seu nom i la gent el pugui/vulgui escoltar...

Segurament tenim el que ens mereixem. O no?

Cuatro estrena aquesta nit Granjero busca esposa, presentat per la periodista asturiana Luján Argüelles (Password). Es tracta d'un programa especial en què es donarà a conèixer els 10 candidats que busquen parella i representarà una oportunitat per a les dones que desitgin canviar de vida.
En aquesta edició especial, avantsala del programa que Cuatro estrenarà pròximament, coneixerem com són els deu candidats seleccionats, on viuen i en què treballen. Serà una primera presa de contacte, a partir de la qual totes les dones interessades podran trucar al 806 517 484 o escriure al programa (granjero@cuatro.com) per participar-hi. Després del corresponent període de recepció de candidatures, cada un dels concursants elegirà un nombre determinat de candidates. Tots es coneixeran més endavant. A partir d'aquest moment serà el destí el que decidirà si entre les candidates i els pagesos hi pot haver alguna cosa més que una simple amistat.
Dels deus participants, dos viuen i treballen a la província de Lleida. Són Josep Guillamet, agricultor de 40 anys de Montoliu de Lleida, i David Escur, pastor de 26 anys de Llessui.

Font: SEGRE, divendres 19 de setembre del 2008 (enllaç)

Us sona aquesta notícia? Serà que no vam avisar amb temps des d'aquest blog però és clar, és millor solucionar les coses amb mobilitzacions i altres collonades que l'únic que faran serà destorbar el precari funcionament dels centres (això el dia que no fan vaga).

Vivim en una societat de pallassos.

Ara es mouran les hampa's? Perquè no ho feien fa sis mesos? no ens faran creure que se'n acaben de donar del problema!!!

I l'ajuntament diu que està al cantó dels afectats? No recordem que ho fessin quan van explicar com funcionaria el transport en la reunió amb els pares i mares. Al contrari, recordem perfectament les seves paraules quan deien que el transport es tindria que pagar.

Si la tercera escola s'hagués fet a la vila, que és on el seny i l'enteniment aconsellaven, aquest, i d'altres problemes que vindran, no passarien.

Bé, és el preu de fer les coses sense senderi ni personalitat. On era el famós "Doctor No" de qui parlen els diaris? Sembla ésser que en aquest afer i en d'altres, tal i com denuncia l'Agnus, va guanyant la "Madame Si, Si"... o és un "Madamo"?

I ja avancem que en l'afer de la tercera escola el tema del transport serà el que menys importància tindrà a la llarga.

Temps al temps...

La portaveu de la ja il·legalitzada ANB, Arantza Urkaregi, ho ha qualificat de decisió política que els jutges ja havien pres d'antuvi i ha dit que l'independentisme basc continuarà treballant per construir un País Basc lliure.

Més informació a: Indymedia

Em van cobrar un euro pel programa dels mediavals. En declaracions públiques l'alcalde ho va justificar dient que era una mesura de consciènciació mediambiental quan el que ha sigut és una mesura més de recabtació encoberta. M'acaven de dir que es van vendre dos mil programes dels vint mil que es van fer imprimir. On és la mesura de concienciació? en la quantitat de paper que es llensará o en la patetica imatge que em donat cobran un euro per un programa que en qualsevol altra poble el regalarien?

Que el responsable d'aquesta mesura dongui la cara i presenti la seva dimisió ja!!!

http://www.emporda.info/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090100_3_25460

Doncs aquí queda aquesta observació a l'espera de veure com acaba aquesta moguda de cobrar pel programa de Terra de Trobadors (si es que hi ha gent que està més bonica callada i sense pensar massa, mira qe cobrar el programa de Terra de Trobadors... a quina ment privilegiada se li va acudir la idea?).

Si és que aquest ritme no l'aguanta ni Déu!

I si no us ho cregueu llegiu la següent notícia i veureu com està de malament això del retorn a la feina després de tres mesos de vacances: Els principals sindicats de professors convoquen una vaga el 13 de novembre.

Pobres, dos dies de "curro" i ja se'n han adonat que Tot Sants cau en dissabte i perden una festa del calendari. I con no, a grans mals grans remeis: muntem una vaga en dijous i recuperem la festa perduda... i de passada una bona colla d'abnegats funcionaris docents ja podran enganxar amb el cap de setmana.

El motiu de la vaga? És el de menys, la qüestió és no perdre cap festeta... que això de la crisi és pels pobres que no tenen una plaça en propietat. Les elits del país no tenen perquè adaptar-se als temps ni a res que els signifiqui perdre el més mínim nivell de l'estatus obtingut amb el seu elevat grau d'eficàcia en el desenvolupament de la seva tasca docent.

Només pensar en el què costen els llibres de text de la mainada que aquestes elits ens han fet comprar se'ns omplen els ulls de llàgrimes d'agraïment envers les seves augustes persones.

Fos el que fos, el més interessant de tot va ser al final quan vaig arribar a la bateria de preguntes destinades a fer un esbós del perfil de l'enquestat i em trobo amb: "És vostè el cap de família de la seva llar?" I com a resposta només dues possibilitats : 1. Sí o 2. No.. I aquí ja em va començar a bullir la sang. De què anaven aquella colla d'ineptes que de ben segur que se'ls donen de mega moderns des d'algun despatx de disseny on de ben segur tan homes com dones comparteixen feina? Molta igualtat, molta modernitat i després va i "colen" aquesta pregunta.

Vaig estar a punt de clicar sobre la "X" per tancar la pantalla i deixar perdre el temps dedicat a  respondre les preguntes. Però no, en segons vaig recordar que al final de tot, sol haver un espai per escriure una opinió sobre l'enquesta i ansiosa per arribar-hi vaig apretar que "Sí" que sóc el cap de la meva família -és que a casa ho som tots- i endavant a escopir tot el verí que portava dins. Naturalment, no em vaig estar de comentar que trobava patètica -aquest va ser l'adjectiu- la pregunta a ple segle XXI, fora de lloc i carrinclona. Cap de família? Hi ha un cap a les famílies? Ni en el segle XX hi havia caps de família, o almenys jo això, personalment, no ho he vist mai. "A la meva família no hi ha caps, hi ha persones que juntes constitueixen una família", vaig rematar.

I és que en qualsevol família, sigui moderna o antiga, no hi ha o no hi hauria d'haver ningú superior a ningú. I amb què es basen per denominar a algú "Cap de família"? En què aquesta persona és la que guanya un sou? O la que el guanya més alt? O el que és propietari de l'habitatge? O el més gran? O el que té un coeficien d'intel.ligència major? O el que té més estudis? O l'home enfront de la dona? O el que dóna nom a les factures que arriben? O el que condueix el cotxe més car? O el que cuina més o menys? O...

No cal comentar més. Espero que aquests senyors llegeixin el comentari i rectifiquin. I més espero que no hagi sigut l'única persona en fixar-se en aquest detall.

Lleuresport/Activa’t va organitzar , per encarreg de l’EFPA (European Players Football Association ) amb el suport de la fundació Alex entre d’altres, les primeres jornades d’esport i valors en el marc del fòrum EFPA2007. El títol de l’esdeveniment va ser “Mil valors voltant amb la pilota” en ella 1500 nens i nenes d’equips de futbol de tota Catalunya van gaudir de jocs, activitats i formació en les instal·lacions del Nou Camp.

Realment va ser una jornada del tot profitosa i emotiva, tant per la gran quantitat d’activitats proposades, com pel missatge solidari que els nens i nens inscrivien a les pilotes i portaven escrits a les seves samarretes. (Veure tot el camp de la Masia ple de pilotes blaves solidaries va ser un espectacle difícilment repetible.)

Aquella jornada va demostrar que amb imaginació i voluntat podem dissenyar una gran jornada on el valors (superació, compromís, amistat, solidaritat..) esdevinguin motor de creació i innovació.

Va destacar la presencia , del ales hores ex jugador Pep Guardiola , actualment entrenador del FC Barcelona.

Afegim el vídeo que la fundació Alex va editar d’aquell esdeveniment i algunes fotos de la memòria interna d’Activa’t.

Els metges anomenen generació sorda o també generació MP3 un abundant i creixent col.lectiu de joves i adults que han perdut capacitat d'audició --fins a un 30% del seu potencial en alguns casos-- de forma irreversible i prematura, a conseqüència de l'excessiu volum, la intensitat i la durada amb què escolten música a través de diminuts aparells reproductors els auriculars dels quals porten ficats a les orelles durant pràcticament tot el dia i la nit. Els del sistema MP3 de butxaca.

"Molts joves aficionats als nous reproductors de música portaran audiòfon (aparellet compensador de la sordesa) a partir dels 40 o 45 anys, cosa totalment excepcional --afirma el doctor Jordi Coromina, otorino del Centre Mèdic Teknon--. El soroll excessiu al qual se sotmeten els està provocant presbiacúsia prematura, o oïda cansada: l'envelliment del nervi auditiu".

"Si s'escolta música a més de 90 decibels, a partir dels 15 minuts d'audició ja es pateixen petites lesions del nervi auditiu", afirma Coromina. "Si a la sortida d'un concert de rock, on s'estan dues hores sentint música a uns 115 decibels, es fes una audiometria al públic, es comprovaria que molts assistents han perdut fins a un 10% de capacitat auditiva --afegeix l'especialista--. Aquesta pèrdua es recupera hores més tard, però no passa el mateix amb els que surten sentint xiulets interns".

"Apareixen el dia menys pensat i es queden la resta de la vida --diu Coromina--. Quan més es perceben és de nit, a l'anar a dormir, que és el moment de més silenci. Provoquen molta ansietat i estrès".

El fet és que aquest fenomen ensordidor avança sense que se sàpiga gaire bé com aturar-lo. Un estudi recent fet entre joves de 18 a 27 anys pel Centre de Desenvolupament Acústic de l'escola d'arquitectura de La Salle, de Barcelona, ha demostrat que fins a un 50% dels nois i noies analitzats tenen lesions auditives: un 33%, lleus, i un 17%, greus.

Els metges proposen no escoltar música amb auriculars sintonitzats a 90 decibels o més, però suggereixen que, si es fa, no s'estigui més d'una hora suportant aquest volum. Aconsellen descansar 30 minuts abans de tornar- s'hi a connectar. Aquest llindar --90 decibels-- sol coincidir amb el 60% del volum a què arriben els aparells.
Els especialistes també suggereixen una cosa més complicada: que s'esculli música monòtona, poc irregular o estrident. És pitjor el rock o les peces tecnològiques que la clàssica, diuen. Desaconsellen connectar-se als auriculars en ambients sorollosos, perquè per sentir-los es posarà l'aparell al límit del volum.

L'incendi es va originar cap a les set del matí en un primer pis de l'edifici Lada de Sort, ubicat a l'avinguda Pelai Fontsaré. Segons sembla, una espelma que l'inquilí del primer primera de l'escala B tenia encesa va caure, va calar foc a un matalàs i es va originar l'incendi. El foc es va expandir ràpidament a un segon matalàs, a un armari i a una làmpara que hi havia a l'interior de la mateixa habitació on va caure l'espelma.
L'inquilí del pis, John E.M., de 47 anys, natural de Zimbabue i veí de Sort, va intentar apagar l'incendi pels seus propis mitjans. De fet, va aconseguir extingir les flames llançant-hi galledes d'aigua. No obstant, John E.M. va resultar ferit per intoxicació a l'inhalar el fum tòxic que emanava dels matalassos i altres objectes calcinats.
L'incendi també va provocar la caiguda de diversos trossos de l'enguixat del sostre de l'habitació afectada i la resta del pis va quedar ennegrit per la fumera que va provocar el foc. Una veïna, alertada pel fum que va veure des de la seua terrassa, va avisar els bombers, que casualment tenen el parc just darrere de l'edifici Lada. Quan hi van arribar, el foc ja estava apagat, encara que els efectius d'Emergències van inspeccionar l'habitatge per comprovar que les flames no revifessin i van procedir a ventilar l'edifici.
Per la seua part, John E.M. va ser evacuat al CAP de Sort per ser sotmès a una exploració a l'haver inhalat monòxid de carboni. Fa aproximadament dos anys, un altre incendi originat al taller mecànic dels baixos d'aquest edifici va obligar a desallotjar tots els veïns de l'immoble.
D'altra banda, els bombers van treballar entre la nit de dijous i divendres en l'extinció de dos incendis més originats a l'interior de dos habitatges de Tremp i Artesa de Segre, encara que no s'hi van registrar ni ferits ni desallotjats. Al de Tremp, dijous a la nit es va cremar mobiliari d'una cuina i, al d'Artesa de Segre, es va encendre una olla als fogons.

Crònica de Mariona Canals des de Sort
Font: SEGRE, dissabte 13 de setembre del 2008 (enllaç)